Palau 100. City of Birmingham Symphony Orchestra. Christian Tetzlaff, violí. Dir.: Andris Nelsons. Beethoven, Dvořák i Txaikovski. Palau de la Música. 10 d’octubre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
Inici de temporada excitant. Aquest, segurament, és l’adjectiu que es pot atribuir al so de la City of Birmingham Symphony Orchestra i a la direcció del seu jove titular, el letó Andris Nelsons. Un bon auguri també per a una temporada que conté prou al·licients que fan preveure diverses vetllades d’emocions exaltades. Una excitació que es materialitzà en una interpretació plena d’energia –a vegades massa– i en la qual el so brillant i incisiu a vegades sobrepassava la dimensió d’allò assimilable i, més important encara, allò adequat als requeriments del repertori escollit. Aquest va ser el cas de les obres escoltades a la primera part, en què, després d’un inici exultant en l’obertura Leonore núm. 3 de Beethoven, la possibilitat de mantenir la línia en una escriptura –la del mestre de Bonn, que no amaga res– va ser difícil en una interpretació molt impactant, però poc equilibrada. Amb l’extraordinari Concert per a violí i orquestra en La menor de Dvořák –obra poc interpretada i menys coneguda, lamentablement–, l’orquestra tampoc no va excel·lir, amb una aportació irregular dels vents i un discurs poc personal. Això sí, val a dir que la corda rememora els bons temps d’una orquestra que amb Simon Rattle va gaudir d’una època d’esplendor i que amb Nelsons sembla poder recuperar. L’extraordinària energia, el virtuosisme i la precisió del violinista Christian Tetzlaff va permetre gaudir a dojo d’una obra que potser no s’interpreta gaire a causa del compromís que exigeix al solista, al qual se li demana des del so més cristal·lí als accents més populars. Una feliç troballa en una interpretació feliç.
Feliç, també, va ser l’atac, a la segona part, de la Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski. En aquest repertori sí que l’estil excitat, entusiasta i desbordant d’energia que transmet Andris Nelsons s’adiu amb els paràmetres d’un romàntic enfervorit com el compositor rus. Lluny de formalismes, Nelsons és un director motivat i que motiva, que gaudeix i transmet als membres de l’orquestra l’entusiasme que traspua en cada gest i en cada fiblada que imprimeix amb la seva batuta. El director letó té una tendència natural a acostar-se massa als límits del desbocament, cosa que en un cas com el de Txaikovski funciona, però que realment resulta corprenedor i, fins a cert punt, agressiu.
Dèiem, en qualsevol cas, que la Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski resultà convincent, i així fou amb contrastos gairebé impossibles entre pianíssims i fortíssims –cosa que ja s’havia copsat en l’inici del Beethoven– i una precisió i control de les dinàmiques fora de discussió –admirable l’“Scherzo” (pizzicato ostinato), amb un efecte estereofònic sorprenent. Sobre gustos, però, no hi cap la discussió, i als amants de l’efervescència, aquest concert els haurà plagut, mentre qui sigui més afí a les subtileses, haurà trobat “peròs” en cada interpretació.
Del que no hi ha dubte és que, per molt que el programa semblés a primer cop d’ull massa complaent amb el públic, la tria de les obres tenia un fil conductor comú que, d’alguna manera, justifica el caràcter exultant de tot el concert. Molt sovint la Quarta de Txaikovski s’ha equiparat a la Cinquena de Beethoven pels “tocs del destí” que només començar efectuen les trompes. L’obertura Leonore núm. 3 de Beethoven també apel·la, cap al final, a un destí, en el context d’una òpera en què porta la llibertat com a bandera. I curiosament, també el Concert per a violí de Dvořák presenta un inici contundent i que se situa en la línia romàntica esmentada. En qualsevol cas, jutjant per l’entusiasme que planava a l’escenari i la sala modernista –plena a vessar– el concert feia albirar un destí il·lusionant. Que així sigui…
