PETIT PALAU CAMBRA. Azahar Ensemble, quintet de vents. Judith Jáuregui, piano. Obres de Turina, Debussy, Granados, Mompou, Ravel, Poulenc. PETIT PALAU. 23 DE FEBRER DE 2022.
El quintet de vents Azahar Ensemble va protagonitzar un concert esplèndid acompanyat per la pianista donostiarra Judith Jáuregui, una jove de gran projecció internacional que ha sabut obrir-se al diàleg amb altres formacions. El programa incloïa obres de sis compositors –catalans, espanyols i francesos– que van coincidir a París als prolífics anys vint del segle passat, on totes les arts, incloent-hi la música, avançaven cap a camins desconeguts fins al moment. I val a dir que Turina, Debussy, Granados, Mompou, Ravel i Poulenc van sonar molt bé al Petit Palau.
La nit va arrencar amb La oración del torero de Joaquín Turina a càrrec de la formació de vents formada per María Alba Carmona Tobell a l’oboè, Antonio Lagares Abeal a la trompa, María José García Zamora al fagot, Miquel Ramos al clarinet i Francisco López, flautista de l’OBC que va substituir André Cebrián Garea, absent a causa de la covid. La peça va comptar amb arranjaments del net del compositor, José Luis Turina, que es trobava entre el públic.
Des del primer moment el quintet va demostrar la perfecta coordinació, capacitat de diàleg i tècnica impecable. L’arranjament conserva perfectament el to entre recollit i festiu de l’original, amb no pocs tocs de pasdoble, amb bells moments de melodia que oboè i trompa van recollir amb gran encert.
Va seguir Judith Jáuregui amb Estampes de Claude Debussy. La pianista va demostrar la seva personalitat davant l’instrument evocant ambients onírics a “Pagodes”, destacant la delicadesa de l’havanera a “La soirée dans Grenade” i demostrant la seva capacitat virtuosística a “Jardins sous la pluie”, amb moments de gran tensió emocional.
Goyescas d’Enric Granados va ser una festa. El quintet de vents i la pianista van gaudir i ens van fer gaudir amb el seu arravatament romàntic en la bonica melodia de “Quejas o la maja y el ruiseñor”, amb diàlegs constants entre els instruments de vent i el piano i uns solos de flauta, fagot i oboè clars i nets i un piano tocat amb gran sentiment, mentre que a “El pelele” li van saber donar aquest toc festiu i popular.
La segona part la va obrir la contraposició de Scènes d’enfants de Frederic Mompou i Ma mère l’oye de Maurice Ravel. A la primera, Jáuregui va combinar el punt juganer de l’obra amb la delicadesa que requereix la música del compositor català, mentre que a Ma mère l’oye, els músics de l’Azahar Ensemble van destacar per la capacitat de diàleg amb un molt bon equilibri sonor alhora que feien un tour de force, ja que oboè, flauta i clarinet van anar canviant constantment d’instrument en un arranjament escrit per a vuit veus.
El concert es va tancar amb una interpretació esplèndida del Sextet per a piano i quintet de vent, op. 100 de Francis Poulenc, una obra no gens fàcil, amb escales ascendents i un rerefons jazzístic a l’“Allegro vivace” en què els instruments es passaven la melodia de l’un a l’altre amb un fagot ple de sentiment, i un bell diàleg de trompa i piano que va revestir l’obra d’envergadura a l’“Andantino” per acabar amb un “Finale” ple d’humor i lleugeresa.
