5è CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Diàlegs: Elisabet Franch, flauta. José Antonio Domené, arpa. Helena Satué, violí. Aida-Carmen Soanea, viola. Romain Garioud, violoncel. Obres de Ricard Lamote de Grignon, Alberto García Demestres, André Jolivet, Rogeli Huguet, Jordi Cervelló i Joan Manén. ATENEU BARCELONÈS. 21 DE FEBRER DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Ple absolut en el concert inaugural del 5è Cicle de Música Catalana Joan Manén, que aplegà un públic fidel i compromès que omplia la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès el diumenge passat a la tarda. Molt més que simptomàtic de la bona feina feta és que un cicle com aquest hagi assolit la cinquena edició –amb una mitjana de sis concerts anuals des dels inicis–, tot aportant-hi, any rere any, noves redescobertes i estrenes de compositors catalans des de finals de segle XIX a aquests inicis de segle XXI. I encara és molt més significatiu que aquesta tasca –com també la del Festival de Pasqua de Cervera, contemporània en l’origen– hagi aconseguit normalitzar en els gustos i usos del públic l’assistència a concerts exclusivament de música catalana.
Amb aquestes directrius va néixer l’Associació Joan Manén, impulsora d’aquest cicle de concerts i d’una ingent tasca de difusió de l’obra de Joan Manén, però també dels seus coetanis. Una tasca que inclou no només concerts –que enguany comencen a estendre’s arreu del territori català–, sinó també enregistraments i documentals. Ara només falta que algun estudiant de musicologia vegi una oportunitat d’estudi d’aquest Fons Manén, ja que la part més important de la feina, la catalogació, ja està feta, però manca encara un element de reflexió sobre el paper d’aquest catàleg i el seu autor en el context català i internacional.
El primer concert de la cinquena edició del cicle va aplegar cinc músics per dialogar entre ells en un interessant repertori per a formacions poc habituals, com és el quintet per a flauta, arpa, violí, viola i violoncel, amb Elisabet Franch, José Antonio Domené, Helena Satué, Aida-Carmen Soanea i Romain Garioud. Abans, però, d’abordar les dues obres per a aquesta curiosa i atractiva formació musical, es van poder sentir obres a mode d’obertura, com la Coral per a arpa i la Tocata per a flauta, ambdues de Ricard Lamote de Grignon. Una mena d’exercicis d’escàs lluïment musical que, malgrat això, foren el pòrtic d’un món estilístic que dominà al llarg de tot el concert: l’impressionisme d’aires francesos. La Cançó francesa per a flauta i arpa d’Alberto García Demestres, potser l’única d’aquestes obres menys associable a aquest univers estilístic, ens mostrà la facilitat creativa del compositor català, tot combinant la sonoritat de la flauta i l’arpa en un diàleg amb episodis de gran caràcter expressiu que contrastaven amb d’altres plenament lírics i en què es percep un ampli coneixement dels recursos expressius d’ambdós instruments; en una interpretació acurada d’Elisabeth Franch a la flauta i José Antonio Domené a l’arpa.
El Chant de Linos d’André Jolivet, per a flauta, arpa, violí, viola i violoncel tancà la primera part. Un diàleg en què l’arpa i el violoncel serveixen tot sovint com a baix continu, fet que resta varietat a la composició, que busca crear una atmosfera onírica que en les seccions més ràpides genera un ambient angoixant, gairebé psicopàtic. Jolivet atribueix a la flauta el paper més virtuosístic i compromès, que Elisabeth Franch va resoldre prou bé, malgrat la sensació de no tenir completament dominada la pàgina.
La segona part del concert es va obrir amb una obra, Hallucinations de Rogeli Huguet, esplèndida en la seva factura aparentment senzilla, però de gran inspiració, amb un nota base en ostinato sobre la qual passeja un tema melòdic de ressonàncies arabitzants, molt ben interpretada pel violoncel·lista francès Romain Garioud.
Una de les peces més lloades del concert va ser l’estrena d’Entre deux, duet per a viola i violoncel de Jordi Cervelló, que el compositor va dedicar als intèrprets Aida-Carmen Soanea i Romain Garioud. Parella en la vida real, els intèrprets van executar amb gran compromís aquesta pàgina que sembla voler exemplificar, en música, una disputa de parella de manera caricaturesca, passant pel conflicte, el lament i el desacord.
El concert es clogué, com no podia ser d’una altra manera, amb una obra de Joan Manén, el segon Diàleg del concert –en aquest cas del mateix títol– per a flauta, arpa, violí, viola i violoncel. L’obra de Manén deixa interactuar molt més tots els instruments, que es van passant la veu entre ells. Concebut com una mena de tema amb variacions, aquest Diàleg, molt líric i melòdicament inspirat, ens revela un Manén madur, molt deutor, però, del regust debussynià per la creació d’ambients, i amb algunes ressonàncies a l’Strauss també madur, neoclassicista.
