Iñar Sastre, piano. Orpheus, 2016
Els darrers anys el camp de la improvisació en la música clàssica està rebent un nou impuls en les mans de pianistes com Gabriela Montero, Carles Marigó o Iñar Sastre. Una aproximació al material musical que, lluny de ser innovadora, reprèn els vells costums dels pianistes compositors que, des de Mozart fins a Skriabin, basaven part de la seva obra i dels seus recitals en la creació espontània. Beethoven va ser un dels millors improvisadors de la seva època i són famosos els seus duels d’improvisació amb altres pianistes, als quals solia derrotar. El jove pianista Iñar Sastre pren la música de Beethoven com a punt de partida per crear el seu propi món sonor: “En aquesta proposta musical no soc jo qui s’apropa a l’obra de Beethoven, sinó que em permeto prendre els seus elements musicals, amb els quals he conviscut durant anys, i els trasllado al meu univers musical”. Un univers ampli, que va des del jazz tradicional al més contemporani, passant per les sonoritats romàntiques, la música contemporània, el contrapunt i la literalitat. Sastre fa girar les seves improvisacions al voltant d’elements temàtics recognoscibles de simfonies, sonates per a violí, violoncel i piano, concerts i quartets de corda. Ben estructurades a partir d’un fil conductor basat en contrastos d’intensitat i temàtics, les improvisacions es mantenen dins d’uns límits temporals reduïts i saben conduir-nos amb sentit a través dels seus jocs de diferència i repetició, sempre amb la idea de retorn present. En el procés de donar als temes de Beethoven un nou embolcall, Sastre es mostra hàbil en el desplegament de diferents plans i en el seu control sonor donant la personalitat i l’espai necessaris a cadascun. Sastre deixa molts camps encara per explorar, tant a nivell estilístic com de tècnica compositiva, fet que ens convida a seguir les passes d’aquesta innovadora atractiva manera d’entendre la música clàssica.
