LAS VOCES DEL REAL. Diana Damrau, soprano. Orquestra i cor del Teatro Real de Madrid. Dir.: Francesco Ivan Ciampa. Obres de Giacomo Meyerbeer i contemporanis. TEATRO REAL DE MADRID. 27 DE MAIG DE 2017.
Per Aleix Palau
La soprano alemanya Diana Damrau ha tornat al Teatro Real de Madrid per oferir un recital centrat en la figura de Giacomo Meyerbeer, compositor a qui tot just ha dedicat el disc Grand opera que edita el segell Erato. Meyerbeer va ser un dels grans autors del segle XIX i un imprescindible en la programació lírica internacional fins ben bé l’esclat de la Segona Guerra Mundial. No obstant això, la durada de les seves òperes, els extensos i vocalment complexos repartiments i la poca viabilitat escènica, tant a nivell argumental com de producció, han fet que veure títols abans imprescindibles com Les huguenots, Robert le diable o L’Africaine sigui avui una cosa gairebé anecdòtica. Per aquest motiu, que una veu de la dimensió de Diana Damrau centri la seva atenció en la figura del gran compositor germànic desperta l’esperit dels amants d’aquest gènere i porta a primer terme el colossal testimoni del geni de Tasdorf.
Diana Damrau reuneix unes qualitats excepcionals per a aquesta música. El seu instrument, visiblement més central però encara àgil, és voluminós i es manté fresc després de més de dues dècades de bon fer i de triomfs a les principals places operístiques del món. L’estil de Damrau és poc italianitzant, però el magnetisme escènic, la solidesa de la tècnica i la intel·ligència a l’hora de triar els personatges, han fet de la seva, una carrera conseqüent i equilibrada. Mostra d’això és que ha sabut adaptar el repertori als canvis que, amb els anys, ha anat adoptant la seva veu. La feina amb Meyerbeer n’és un bon exemple.
El concert, en dues parts, va constar de cinc obres orquestrals –quatre obertures, una simfonia i una marxa– i sis àries d’òpera més bis.
El recital va començar amb “Nobles seigneurs, salut!”, l’ària del patge Urbain de Les huguenots, que Damrau va interpretar amb simpatia tot i ser una peça del tot irrellevant, sobretot si tenim en compte que només va cantar sis àries i un bis. A “Ombre légère” de l’òpera Le pardon de Ploërmel (més coneguda pel nom de la seva protagonista, Dinorah), Damrau va desplegar el seu potencial amb un seguit de colorature d’exquisida emissió i control tècnic.
Va tancar la primera part “Robert, toi que j’aime” de Robert le diable, una ària de gran lirisme amb la qual la diva es va posar a la butxaca un públic més que lliurat i que va semblar reviure aquelles històriques vetllades en què Meyerbeer era el rei dels coliseus d’òpera.
A la segona part, amb canvi de vestuari inclòs, vam poder gaudir de l’única obra en italià de la nit, “Sulla rupe triste e sola” d’Emma di Resburgo. Recuperada i enregistrada per primera vegada en aquest disc, es tracta d’una ària amb cabaletta que la solista va interpretar convincentment. L’altra recuperació que ha fet Damrau, aquesta vegada en alemany, ha estat “Lebewohl, geliebte Schwester” d’Ein Feldlager in Schlesien, on a ritme de vals Damrau explora amb seguretat el registre més central i greu.
Amb l’aire juganer de la cèlebre “O beau pays” de Les huguenots va tancar el recital. Va ser l’únic número que va comptar amb la presència del cor i, en aquest cas, també de tres solistes de la formació del Real.
Com hem comentat, la part vocal es va intercalar amb obres orquestrals que van contextualitzar l’entorn musical de Meyerbeer. La simfonia de Semiramide de Rossini, la “Marche indienne” de L’Africaine de Meyerbeer i les obertures de Zampa d’Hérold, Rienzi de Wagner i Dinorah van posar de manifest el bon estat en què es troba l’orquestra d’aquest teatre. Francesco Ivan Ciampa va aconseguir un so compacte i uniforme, amb moments brillants, tant en les peces en solitari com amb els diversos solos que acompanyen les intervencions de Damrau.
La solvència de la soprano és innegable, però vam trobar a faltar algunes obres del disc més arriscades, com “D’una madre disperata” d’Il crociato in Egitto i, en conjunt, més presència de Damrau, ja que les llargues obertures van ocupar gran part de la vetllada. Com a bis, la intèrpret es va acomiadar amb la intimista “Adieu mon doux rivage” de L’Africaine.
