FESTIVAL INTERNACIONAL DE SANTANDER. Joyce DiDonato, mezzosoprano. Carrie-Ann Matheson, piano. Obres de Mahler, Mozart, Luna, Hasse, Händel, Granados, Bernstein, Scheer i Arlen. PALACIO DE FESTIVALES DE CANTABRIA. 8 D’AGOST DE 2020.
Fa tres mesos dedicàvem l’última portada de la nostra edició impresa a la mezzosoprano americana per excel·lència dels últims anys, amb qui havíem pogut aconseguir una entrevista a propòsit de la doble cita que l’havia de tornar a dur a Barcelona –al Liceu i al Palau de la Música– entre els mesos d’abril i maig i que, malauradament, no va ser possible. Ara, potser guiada per la debilitat que sent i ha confessat manta vegades per la música espanyola, DiDonato ha acceptat la invitació de dos festivals ibèrics per tornar als escenaris després de la pandèmia: El Escorial i Santander. El Palacio de Festivales de la capital càntabra i el seu públic van saludar aquest dissabte amb entusiasme la presència de la diva americana gràcies a les gestions d’un equip que, com tants d’altres, enguany ha hagut de programar dos festivals: el que hauria hagut de ser i el que finalment ha pogut ser.
DiDonato no s’hi posa per poc i per a l’ocasió va idear un programa específic, molt pensat i plenament justificat, però també amb algunes propostes insòlites i arriscades. D’entrada, va trencar el gel amb tres cançons del cicle Rückert Lieder de Mahler, de les que deixen la cantant plenament exposada. A continuació, dues àries de Le nozze di Figaro –en què va fer gala de bon fiato però que també va ornamentar amb girs molt personals– van fer de frontissa fins a arribar al primer accent espanyol de la vetllada: “De España vengo” d’El niño judío de Pablo Luna, tota una declaració d’intencions que va ser saludada amb la primera ovació de la nit.
És clar que DiDonato ja s’havia ficat el públic a la butxaca no tan sols amb la seva veu, sinó també amb la simpatia que va traspuar en les nombroses intervencions parlades, micròfon en mà, en un mig castellà-italià-anglès, per anar presentant les peces escollides. Segur que no tots els cantants de la seva categoria tindran la mateixa gràcia en aquesta època en què els programes de mà impresos desapareixeran durant un temps.
L’autèntic punt culminant del concert, però, va ser el petit bloc de dues àries d’òpera barroca, totes dues del personatge de Cleòpatra –la primera, “Morte col fiero aspetto” de Marco Antonio i Cleòpatra de Hasse, i la segona, la cèlebre “Piangerò la sorte mia” de Giulio Cesare de Händel– que DiDonato va interpretar en autèntic estat de gràcia i llàgrimes als ulls. El públic, novament, li ho va reconèixer i ella va respondre-hi, aquest cop sense introducció prèvia, amb les tres majas dolorosas de les Tonadillas de Granados –segona perla espanyola de la nit.
Per a la recta final, la cantant va escollir quatre peces del repertori americà que ella –a diferència d’altres compatriotes seus– ha elevat a la categoria de peces de recital: una cançó de Bernstein dedicada a la seva filla, una de Gene Scheer, la popular Oh Shenandoah –interpretada en un a cappella estricte i corprenedor– i el famosíssim “Somewhere over the rainbow” d’El mag d’Oz de Harold Arlen. Si sabíem que DiDonato és versàtil i polifacètica, no ho va ser menys la pianista Carrie-Ann Matheson, que la va acompanyar al llarg de tot aquest recorregut amb solvència i efectivitat en l’adequació estilística en tot moment.
Dues propines en llengua espanyola –la darrera, la Canción al árbol del olvido de Ginastera– van arrodonir aquest programa eloqüent i vestit de cant a l’esperança amb insistència per una Joyce DiDonato que va semblar quedar-se, com el públic, amb ganes de poder estirar encara més la vetllada. Les normatives sanitàries obliguen, però, i calia desallotjar una sala per on passaran, aquest mes d’agost, els intèrprets d’una digníssima 69a edició del Festival Internacional de Santander.
Imatge destacada: (c) Festival Internacional de Santander / Pedro Puente Hoyos.
