PALAU GRANS VEUS. Eden. Obres d’Ives, Portman, Mahler, Uccellini, Marini, Myslivecek, Copland, Valentini, Cavalli, Gluck i Händel. Joyce DiDonato, mezzosoprano. Il Pomo d’Oro. Maxim Emelyanychev, clavecí i director. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE JUNY DE 2023.
Més d’un any després de la publicació del seu disc i projecte artístic Eden, i en el concert número 31 de la cinquantena de presentacions previstes pels cinc continents –que l’ha d’ocupar encara els dos propers anys–, Joyce DiDonato va oferir al Palau de la Música aquest espectacle difícil de definir.
Es tracta d’un format allunyat del recital convencional, a partir d’una selecció de fragments que abasten cinc segles de música –des del Barroc fins a la creació dels nostres dies–, teixida amb l’element comú de les referències a la natura i a contemplar-la. Una idea, diu, sorgida de l’observació de l’entorn durant la pandèmia i que vol subratllar el missatge de sostenibilitat i ecologisme tan propi dels darrers temps.
Aquest missatge, amb tot, no s’acaba de fer explícit, sinó que s’insinua amb la projecció dels textos que canta DiDonato i amb una escenografia que inclou un podi circular i giratori, darrere del qual està situada, en semipenombra, l’orquestra barroca Il Pomo d’Oro –que ja l’havia acompanyada en aventures anteriors–, dirigida des del clavicèmbal per Maxim Emelyanychev, que en una de les peces també assumeix un solo de piccolo.
Sens dubte, l’atractiu principal del concert n’és la continuïtat: al llarg d’una hora i vint minuts la mezzosoprano va desgranant les peces l’una darrere l’altra, pràcticament sense transició, amb el que això comporta de poques possibilitats de descans –un parell de peces orquestrals li ho permeten– i de canvis constants de registre.
Paradoxalment, l’orquestra barroca s’adapta amb facilitat camaleònica als diversos estils que es van travessant i, tot i la manca d’ortodòxia que pot suposar, DiDonato excel·leix especialment en les composicions més modernes –com l’estrena de l’oscaritzada compositora Rachel Portman o les dues cançons dels Rückert-Lieder de Mahler que ja havia anat introduint als seus darrers programes de recital– més que no pas en les àries operístiques.
Entre els elements sobrers, els focus i jocs de llums que empetitien l’escenari del Palau i que, de fet, no van tenir l’efecte desitjat, ja que la sala –permeable com és a la llum natural– no va quedar completament a les fosques fins a les propines.
A la recta final –oficialment fora de programa–, DiDonato va agafar el micròfon per explicar breument la filosofia d’Eden. L’esforç per parlar en castellà i el seu carisma personal la van ajudar a superar les barreres lingüístiques a l’hora de presentar la col·laboració que estableix, a cada ciutat on presenta el projecte, amb un cor local: en aquest cas el Cor Mitjans de l’Orfeó Català i els cors Juvenil i Infantil Palau Vincles. Plegats van interpretar dues peces, una de les quals, Seeds of hope, composta expressament per a l’ocasió sobre un text redactat per un cor de nens britànic que potser s’hauria pogut traduir perquè els nens i les nenes el cantessin, en cada cas, en la seva pròpia llengua. Seria un valor afegit més a aquest espectacle divers i singular que va culminar amb el lliurament de llavors al públic.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
