PALAU CAMBRA. Schumann Quartett. Erik Schumann i Ken Schumann, violí; Liisa Randalu, viola; Mark Schumann, violoncel. Obres de Mozart, Schubert, Pärt i Glass. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE FEBRER DE 2018.
Per Miquel Gené
Dos concerts d’altíssim nivell van coincidir dijous passat a la ciutat de Barcelona. A L’Auditori, Philippe Herrewege va fer les delícies d’uns quants coneguts, els quals l’endemà intentaven transmetre’m la sensació de transcendència viscuda interpretant música sacra de Johann Sebastian Bach. Jo vaig triar una proposta més íntima, la del Palau de la Música i el Schumann Quartett, amb resultats similars. Tot i la joventut del quartet, format el 2012 pels tres germans Schumann –Erik, Ken i Mark– i la violista Liisa Randalu, el Schumann Quartett és una formació madura i consolidada que em transmeté una idea pròpia sobre les obres molt consistent.
En la seva interpretació del Quartet núm. 14 de Wolfgang Amadeus Mozart vaig endevinar una formació sòlida, en la qual sembla no haver-hi espai per a la individualitat, però on cada element té lloc suficient per desenvolupar-se i arribar a l’oient. Aquesta sensació va ser més acusada en el Quartet núm. 16 de Franz Schubert, en el qual, com a la taula de dissecció, el quartet va ser capaç de la proesa de fer-nos penetrar en cadascun dels seus elements sense malmetre’n la integritat. Així, vam gaudir d’un Rosamunda diàfan, on cada element estava tant en primer pla com integrat en el conjunt: una definició de veus perfecta. L’altre element clau, i potser el primer, de la interpretació del Schumann Quartett va ser la manera de frasejar. Aquest concepte, que en línies generals es refereix a la manera com s’articula la frase musical mitjançant els paràmetres de volum, velocitat i accentuació, va prendre, en les mans del quartet, una rellevància tan gran que es va convertir en la seva veu. Cal tornar al Quartet de Mozart per entendre com extreien del fraseig gran part de la seva força interpretativa. Constants i subtils canvis de tempo, amb els quals dibuixaven petites cesures; modificacions en el pes dels arcs per crear fantàstics jocs de colors; l’ús de les dinàmiques per construir no només diferències de volum, sinó diferents qualitats del so; i l’habilitat de respirar junts per unir tots aquests elements. El resultat va ser una manera de conduir la frase extremada però natural amb la qual van ser capaços de dibuixar multitud d’estats anímics i portar les nostres emocions al límit. Un element tan potent i característic que, per moments, va acabar resultant, ja arribats al Quartet de Schubert, previsible i impostat, encara que no per això menys agradable ni interessant.
Per complementar aquestes dues grans obres, el Schumann Quartett va triar composicions de Philip Glass (Quartet núm. 2, “Company”) i Arvo Pärt (Fratres), en les quals va mostrar un so d’una qualitat molt més aèria i sense cos, inquietant en la seva buidor i en la manca d’empastament entre les diferents veus. El fraseig, angulós i tallat, i la contenció del gest ens portaren a un terreny estàtic i tens, tot convertint aquestes dues obres en efectius interludis contrastants.
