PALAU FRONTERES. Dolors Aldea, soprano; José Antonio Domené, arpa; Marc Rosich, direcció escènica. Mercedes Gancedo, soprano; Julius Drake, piano; Marc Busquets, direcció escènica. R. García-Tomás: Per precaució. F. Poulenc: La voix humaine. PETIT PALAU. 8 D’OCTUBRE DE 2024.
Dimarts passat es va iniciar oficialment la residència artística al Palau de la Música de Raquel García-Tomás, un nom que al panorama nacional cada cop requereix menys presentació. En un moment en què la compositora barcelonina ja ha assolit alguns dels més importants reconeixements culturals possibles –Premi Nacional de Música el 2020, Premi Nacional de Cultura el 2024–, i després de l’estrena de la seva òpera Alexina B. al Liceu, el Palau li ha obert les portes creatives en una residència artística que es traduirà en tres estrenes i tres programacions al llarg de la temporada, la primera aquest Per precaució, monòleg operístic estrenat el 2020 per a soprano i arpa, amb text de Victoria Szpunberg i produït per Òpera de Butxaca i Nova Creació i el Gran Teatre del Liceu.
El díptic, entès com una aproximació a dues històries viscudes per dones que en contextos molt diferents pateixen d’alguna manera una solitud dolorosa, va comptar amb una generosa presència d’assistents que van ocupar lliurement les llotges del Petit Palau. Una amb arpa i l’altra amb piano, totes dues obres es van complementar mútuament amb una escenificació mínima i un joc de llums que podria encara haver donat més de si
Poc de dolent es pot esperar d’una soprano de la categoria de Dolors Aldea, veu experimentada amb recursos tragicòmics ideals per a aquest monodrama d’un acte i encara intactes després d’una extensa carrera. Amb José Antonio Domené, l’arpista, va formar un tàndem ben cohesionat, tant en els passatges vocalise, on Aldea dibuixava melodies molt inspirades entre suggestions oníriques a l’arpa, com en les parts més dramàtiques. Molt atent, Domené va recrear amb èxit una partitura en la qual la compositora bolcà nombrosos recursos tècnics i expressius, amb bisbigliandi freqüents i un ús recurrent del près de la table (a prop de la fusta), a més dels propis canvis de pedal i deixant espai per tal que Aldea trobés el seu lloc a l’escenari, il·luminada amb tonalitats que van progressar des del blau fins al violeta. Parlant de colors, va destacar també el canvi intencionat en el registre de la soprano en moments i paraules concretes, que es tornava fosc o brillant en funció de l’estat d’ànim de la protagonista.
La segona part d’aquest díptic va tenir com a protagonista Ella, la misteriosa, anònima i desesperada dona de La voix humaine, el singular monodrama de Poulenc i llibret de Cocteau del 1959. S’esdevenia l’any 2019 quan Mercedes Gancedo assolí el repte –una preparació de més d’un any i mig– de capficar-se en aquest exigentíssim paper per a una producció del festival LIFE Victoria, en què la soprano argentina i el pianista Julius Drake eren artistes residents. La producció d’aquest monodrama per a soprano i piano –i telèfon– apunta a convertir-se en una referència moderna dins d’aquest format, que guanya pes davant de les versions d’orquestra. Tot i algunes memorables i recents versions amb orquestra –Hannigan va cantar-la i dirigir-la alhora el 2021–, els avantatges de la versió per a piano són evidents, no només pel que suposa a l’hora de programar-la, sinó també perquè el piano es converteix en un element quasi diegètic, i sens dubte afavoreix la sensació d’intimitat de l’escena.
Amb un enfocament encara més minimalista que el 2019, Gancedo i Marc Busquets, director escènic, han volgut afegir un breu preludi “contextual”, on es suggereix l’addicció a l’alcohol del personatge; un afegit de per si prescindible, però útil per desconnectar de l’obra la primera part. Lleugera de roba, a joc amb el telèfon negre, ja des de l’inici es va veure el potencial dramàtic de Gancedo i la seva solvència escènica, perfectament sincronitzada amb un pianista ben experimentat com Julius Drake resseguint-la ben de prop i marcant les seccions. En una obra amb un cert espai per a la improvisació teatral, la soprano va demostrar el domini d’un paper que porta innegablement a dins, amb una generosa projecció i sempre còmoda i natural en aquesta difícil línia vocal que es pot definir de cant parlat. Entre els moments climàtics va destacar “Je souffre, je souffre”, amb gran cohesió amb la part instrumental, i la part on Ella descobreix l’escapada romàntica del seu amant a Marsella i, és clar, el final dramàtic, aquí versionat en un desenllaç més obert que, sens dubte, va agradar al públic.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
