PALAU 100. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Gabriela Montero, piano. Dir.: Kazushi Ono. Obres d’Albéniz, Cervelló, Granados i Montsalvatge. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE JUNY DE 2017.
Per Mònica Pagès i Santacana
Sempre és una alegria assistir a l’estrena d’un concert per a piano i orquestra i encara més si ve d’un compositor d’aquí, cosa que el converteix en un fet excepcional. Som un país que dóna molt bons pianistes, però que ha produït pocs concerts per a aquest instrument i orquestra i per això sempre resulta extraordinari que en neixi un de nou. Per tant, estem d’enhorabona gràcies a Jordi Cervelló, que el 2009 va compondre per pura voluntat, sense ser encàrrec, un concert per a piano i orquestra que va titular Concerto di maggio i que està dedicat al seu germà, Enric Cervelló, que va ser un intèrpret destacat d’aquest instrument i un dels dignes deixebles que va tenir Frank Marshall.
El 15 de juny passat el Palau de la Música Catalana tornava a ser el marc emblemàtic per al bateig sonor d’aquesta nova partitura, que va poder comptar com a padrins d’honor amb la pianista veneçolana Gabriela Montero i amb el director Kazushi Ono, titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Una ocasió que se suma a la història concertística d’aquesta sala pel fet que formava part de la seva temporada Palau 100, amb l’OBC com a convidada especial pel seu vincle amb aquesta institució.
Aquest primer i, de moment, únic concert per a piano de Cervelló té la singularitat de situar el moviment lent a l’inici, un “Preludi” a ritme d’andante que el mateix compositor indica a la partitura amb la paraula misterioso. Amb aquest misteri, el teixit sonor entre el piano i l’orquestra va apareixent a poc a poc i agafa una intensitat dramàtica que contrasta sobtadament amb el segon moviment, l’“Scherzo”, que té un caràcter humorístic i més breu, que ens porta cap a l’“Allegro” explosiu del tercer moviment. Un temperament que condueix l’obra amb un crescendo que va de fosc a lluminós, com la mateixa eclosió primaveral del mes de maig que posa nom a aquesta obra. Sigui com sigui, es tracta d’un exemple ben demostratiu de l’esclat sonor que trobem habitualment en l’obra de Cervelló, que combina la ironia i la tensió amb una gran capacitat de joc sonor, d’un registre molt ampli de recursos tímbrics i harmònics, que configuren una obra enèrgica, forta i molt expansiva. La música de Cervelló t’atrapa pel seu caràcter incisiu i brillant, feta d’un nervi com el de Ravel o Prokófiev, si se’m permet la comparació. En aquest sentit, el piano arribava amb un relleu més orquestral que solista, amb aparicions en llargues progressions de notes fins al soliloqui de la cadenza del segon temps, molt discursiva i plena de contrastos, fins a acabar diluint-se en el magma sonor que irromp al moviment final. Gabriela Montero és una pianista de llarg recorregut que va saber expressar aquesta obra amb el pes i el temperament que mereixia, més atenta al pols rítmic que a la lírica interna, amb la dificultat que suposa tocar-la per primera vegada, sense tenir referents anteriors i seguint el tractament formal més lliure del nostre temps. En va fer una interpretació que en tot moment va tenir el suport de la direcció precisa de Kazushi Ono, a qui el seu vincle amb França i amb la música del segle XX l’han convertit en un mestre que sap combinar tots els colors de l’orquestra amb la claredat francesa i l’exactitud nipona.
El Concerto di maggio de Cervelló no podia haver estat més ben acompanyat pel seus compatriotes precedents. Com a pòrtic, l’obra Catalonia d’Isaac Albéniz, que ja ens preparava per a un concert altament pirotècnic, en una de les seves obres de factura més arreladament catalana, on exposa temes populars amb la seva reconeguda exuberància. I a la segona part, la Desintegració morfològica de la Xacona de Xavier Montsalvatge, un dels pocs compositors del país que també ens ha deixat un concert per a piano i també amb títol italià, el conegut Concerto breve. En l’obra interpretada al concert hi ha el repte de mantenir ben cohesionada la corda per fer possible aquesta “desintegració” sonora que Montsalvatge fa de la coneguda “Xacona” de la Partita núm. 2 per a violí sol de Johann Sebastian Bach, l’estudi harmònic de la qual es torna una destil·lació simfònica d’una gran intensitat, com si el plat fort que és aquesta obra mestra del Barroc es pogués assaborir com les subtils experiències gastronòmiques que tenen estrella.
En aquest recorregut que plantejava l’OBC al Palau pel que ha pogut ser el simfonisme al nostre país els últims cent anys, amb la divisió ben clara de les dues meitats del segle, acabàvem amb una altra estrena, en aquest cas d’una obra que s’hauria d’haver sentit fa més de cent anys, però de la qual no hi havia constància fins que es va poder recuperar als Estats Units després de moltes vicissituds musicològiques. Es tracta de l’obra Torrijos que Enric Granados va compondre el 1894, quan intentava situar-se en l’ambient musical de Madrid de bracet del seu mestre Felip Pedrell. El nom d’aquesta obra correspon al general madrileny José María Torrijos, que va ser afusellat per insurrecte per Ferran VII, cosa que el va convertir en un heroi nacional dels valors del liberalisme decimonònic. Granados escrivia en una carta a la seva esposa que en compondre aquesta obra li havia sortit una mena d’Arlesiana, que es pot evocar en la tercera peça, la “Marcha”, que és l’única en la qual no intervé el cor. En aquest fragment fa una demostració més de la seva capacitat per trobar temes musicals amb un dibuix molt inspirat i com sap acolorir-los amb l’orquestra (“quiero pintar con la orquesta”, va deixar escrit). Un gènere, el simfònic, al qual Granados es va prodigar menys del que voldríem, però que malgrat tot abasta les onze obres que ara formen la seva integral per a orquestra.
El cor que va actuar en aquest concert al Palau va ser el Madrigal, que intervenia amb un naturalisme molt subtil fent un clam de pescadors, amb una lletra de caire popular signada per Fernando Periquet, que feia una mena d’emulació a l’espanyola dels mariners de L’holandès errant de Wagner. El cor Madrigal és el que també ho canta en la gravació que l’OBC ha fet d’aquesta obra per a Naxos amb Pablo González i que és un disc que la projecta a tot el món i que en aquest concert també es va poder sentir per Catalunya Música i a través de la Unió Europea de Radiodifusió. “Música incidental”, tal com està qualificada Torrijos, una obra per a orquestra simfònica i cor amb quatre quadres i un final que ens confirma, tot i la seva joventut quan la va compondre, el gran sentit melòdic i el gruix orquestral amb què Granados va destacar a l’escena musical nacional i estrangera al llarg de la seva vida, malgrat que únicament s’hagi fet internacionalment popular l’“Intermezzo” de la versió operística de Goyescas.
Esperem que aquesta recuperació de Torrijos i que la gravació de la integral de la seva obra simfònica que ha realitzat l’OBC no quedin al calaix i que s’incorporin sovint al repertori d’aquesta orquestra, per al coneixement i el gaudi dels seus abonats i del públic esporàdic. Així va semblar que ho sentia el mateix Ono mentre la dirigia i esperem que ho demostri en la programació de les temporades de la seva orquestra, que també és la de tots.
