FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Mlada Judoléi, soprano. Avgust Amonov, tenor. Mikhaïl Petrenko, baix. Eva-Maria Westbroek, soprano. Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Valeri Gergiev, director. Obres de Richard Wagner. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL, 2 D’AGOST DE 2013.
Das Liebesverbot de Richard Wagner. Versió musical reduïda de Frank Böhme. Júlia Farrés, Rocío Martínez, Mercedes Gancedo, Àlex Sanmartí, David Alegret, Vicenç Esteve Madrid, Enric Martínez-Castignani, Marc Rendón, Víctor Sordo, David Pastor i Daniel Morales. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Ensemble Orquestra de Cadaqués. Dir. musical: Fausto Nardi. Dir. escènic: Georgios Kapoglou. ESGLÉSIA DEL CARME, 3 D’AGOST DE 2013
Per Mercedes Conde Pons
El Festival Castell de Peralada va commemorar el bicentenari del naixement de Richard Wagner amb dues propostes ben diferents, de format i característiques, i amb uns resultats excel·lents. Si bé la més cridanera a priori era el desembarcament de Valeri Gergiev amb l’Orquestra del Teatre Mariinski i la soprano Eva-Maria Westbroek com a reclam principal amb un concert íntegrament dedicat a grans pàgines wagnerianes, finalment va ser la segona proposta, l’estrena a Espanya de Das Liebesverbot (La prohibició d’estimar) de Wagner la que més va excel·lir pel que fa al conjunt.
Amb algunes distraccions esporàdiques, l’Orquestra del Teatre Mariinski va fer un bon paper en algunes de les pàgines més destacades del repertori wagnerià, amb el preludi del primer acte de Lohengrin i el preludi d’Els mestres cantaires de Nuremberg com a resultats més excelsos. A la primera part, tot el primer acte de La valquíria pot resultar un plat difícil de digerir si no se’n coneix l’argument o no es gaudeix de la traducció del text. Així doncs, fins a l’inici del duet amorós de Sigmund i Sieglinde a partir del “Wälse, Wälse!”, el recorregut es va fer una mica feixuc, si bé el Hunding de Mikhaïl Petrenko sonà amb rotunditat tot i la claredat del timbre. Mlada Judoléi i Avgust Amonov van defensar amb molta solvència les parts dels germans enamorats i van signar un final emotiu i vibrant.
A la segona part, Valeri Gergiev semblà més implicat musicalment, cosa que es va veure reflectit no només en les pàgines instrumentals, sinó també en els fragments de Tristany i Isolda, en què Eva-Maria Westbroek lluí el seu instrument rodó, complet i generós. La cantant, tot i això, es mostrà molt més còmoda en la “Imprecació d’Isolde” del primer acte que no pas en el “Liebestod”, en què l’orquestra semblà superar-la.
L’endemà, un equip musical majoritàriament català protagonitzava l’estrena a l’Estat espanyol de Das Liebesverbot (La prohibició d’estimar) de Richard Wagner. La segona òpera de l’alemany, desterrada per ell mateix del Walhalla musical que és el teatre del Festival de Bayreuth i dissenyat pel mateix compositor per a la interpretació de les seves òperes, va aterrar a Peralada en una producció del mateix Festival de Bayreuth en versió musical reduïda a càrrec de Frank Böhme. Una bona solució per a una òpera que, basada en la comèdia shakespeariana Mesura per mesura i amb aires italianitzants, que es combinen, però, amb algunes evidents proves de l’estil que després esdevindrà el més pur wagnerià, té una durada total de més de quatre hores, mentre que amb l’hora i tres quarts en què es convertí l’espectacle era més que suficient.
Aprofitant l’espai sencer de l’església del Carme amb l’ensemble orquestral situat a l’altar i la nau central com a escenari –els espectadors envoltaven l’espai escènic i eren partícips en primera línia de foc de l’acció–, la proposta era un encert pel dinamisme que oferia en un espai únic que aprofitava tant l’entrada a la sagristia com la portalada principal d’aquesta. Dins aquest espai es desenvolupava l’acció ambientada en un Palerm medieval on el governador Friedrich ha prohibit la pràctica de l’amor lliure i ha, per tant, cancel·lat el Carnaval. Davant la injustícia que ha portat a la condemna a mort d’un jove que ha fet cas omís de la prohibició, el poble i els ciutadans es conxorxen per fer caure Friedrich en el seu propi parany, i és a punt de saltar-se la prohibició per la força.
L’encert principal de la proposta, ja per si mateixa prou reeixida, va radicar en la contractació d’un grup de sòlids cantants catalans de la jove generació actual, que van defensar una partitura a priori no associada al seu repertori habitual. Tanmateix, tant les veus d’Àlex Sanmartí, Enric Martínez-Castignani, David Alegret, Vicenç Esteve Madrid, com les de Júlia Farrés, Rocío Martínez i Mercedes Gancedo, van mostrar dots camaleònics tant pel que fa a la solvència vocal com a l’adaptació a la complexa proposta escènica que obligava els cantants a tenir un gran domini de la partitura i una seguretat musical molt ferma. Així doncs, malgrat algun petit desajust musical en números de molta complexitat i amb diversitat de veus implicades, el nivell musical fou més que notable. Hi ajudà la important aportació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, amb algunes veus solistes –Marc Rendón, Daniel Morales, David Pastor i Víctor Sordo– que van demostrar la seva professionalitat i categoria per a compromisos d’aquest tipus. L’Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués, sota l’eficient direcció de Fausto Nardi, demostrà la seva adaptabilitat als reptes que li són oferts, incloent-hi baix elèctric i saxos a una partitura adaptada amb molta imaginació i efectivitat sonora per Frank Böhme.
