DON GIOVANNI, òpera bufa en dos actes, llibret de Lorenzo Da Ponte i música de W. A. Mozart. Carles Daza. Toni Marsol. Núria Vilà. David Alegret. Eugènia Montenegro. Sara Blanch. Juan Carlos Esteve, Shino Kim. Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Direcció escènica: Pau Monterde. Direcció musical: Daniel Gil de Tejada. Producció: Amics de l’Òpera de Sabadell. LA FARÀNDULA (SABADELL). 26 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Robert Benito
Hi ha tradicions que han marcat durant segles l’esdevenir de la nostra cultura popular i que a causa d’una mala globalització es perden per l’atracció i esnobisme d’allò estranger. Un clar exemple és substituir les tradicions de la castanyada al voltant de la festa de Tots Sants per l’anglosaxona festa de Halloween. I una altra de les tradicions que durant segles han marcat el calendari cultural a casa nostra han estat les representacions del Don Juan Tenorio coincidint amb aquestes mateixes dates, primer a partir de l’obra d’Antonio de Zamora, que va ser substituïda per l’obra de José Zorrilla a partir del segle XIX.
En la història de l’òpera hi ha uns prototips que marquen i inspiren molts títols i personatges: Orfeu, Orlando, Faust, Manon, Carmen, Lulú, i l’etern mite del llibertí Don Joan. Els Amics de l’Òpera de Sabadell ens han volgut regalar en aquestes dates tan adequades l’òpera mozartiana sobre aquest mite, una de les més difícils en la seva realització, tant vocalment com sobretot dramatúrgica, ja que combinar el caràcter giocoso de Da Ponte amb l’excelsitud musical de Mozart sempre és tasca de difícil solució.
És la quarta vegada que aquesta òpera puja a l’escenari de La Faràndula a càrrec dels Amics de l’Òpera de Sabadell, i que amb certs retocs es repeteix la mateixa producció ja vista el 2009, que, no obstant això, ha crescut en interès dins d’un minimalisme molt adequat, tot combinant espais a partir d’estructures geomètriques a la part posterior de l’escenari, juntament amb escultures i objectes a la part davantera.
El treball de Pau Monterde ha estat molt acurat i encertat, més al primer acte que no pas al segon, on decau una mica el ritme amb una solució final pobra, tant en la mort del protagonista com en el concertante final a teló baixat.
Qui va saber mantenir tota la representació el pols mozartià combinant els diversos moments de pathos al llarg de l’obra va ser el mestre Gil de Tejada, que va transmetre ja des de l’obertura aquest caràcter contrastant entre drama i buffo que existeix en aquesta partitura modèlica. L’Orquestra del Vallès va sonar amb netedat al primer acte, per bé que anà decaient a mesura que avançava el segon en precisió i afinació, la qual cosa va enfosquir un bon resultat. El cor titular va sonar correcte en les seves petites intervencions, si bé l’anticipació d’alguns solistes, en concret l’entrada de Masetto, va fer perillar l’exactitud rítmica del conjunt.
L’elenc va ser molt brillant si exceptuem les prestacions dels dos baixos, Masetto i Commendatore, la projecció i el gust dels quals no van aconseguir el nivell dels altres solistes. El debut de Núria Vilà com a Donna Anna va ser tota una sorpresa que li augura grans èxits en aquest repertori. La Zerlina de Sara Blanch va ser un privilegi en aquest paper que de vegades no es cuida massa, tot complint en les seves àries i duos amb molta solvència. Eugènia Montenegro va oferir una Donna Elvira de fort caràcter, si bé vocalment no va brillar tant com en altres rols principals que ha encarnat en aquest escenari. David Alegret va ser un Don Ottavio de referència, timbre cuidat, fraseig excel·lent i un estil impecable en cadascuna de les seves complicades àries. Leporello no va poder tenir millor intèrpret que Toni Marsol, equilibrat en la seva comicitat, sense caure en gestos de mal gust, un cant acurat des de la seva ària de presentació “Madamina” i amb aquest punt tan difícil d’aconseguir d’aquest personatge de contínua acció que Marsol va saber fer resistir fins a l’últim concertant.
Carles Daza va demostrar una vegada més la seva gran afinitat amb els papers seriosos mozartians oferint un Don Giovanni elegant en el cant i en el gest, moderat però alhora irònic, i superant aquest continu recitat només interromput pels molts concertants i els seus tres moments solistes de gran dificultat i que va regalar-nos un gran legato en la serenata i la seva potència en el brindis.
Acabarem aquest escrit ressenyant les bones prestacions que els cantants de l’escola d’òpera d’aquesta edició van oferir igualment en la funció especial de commemoració dels vint anys d’aquesta magnífica iniciativa el dissabte 29 al mateix teatre i amb la mateixa producció escènica. En aquesta ocasió els qui es van endur l’aigua al seu molí van ser les veus femenines més que no les masculines, correctes però més limitades en qualitat i estil.
Finalment cal felicitar aquesta associació i la seva alma mater, Mirna Lacambra i el seu equip, per arribar a aquesta triple celebració: 35 anys de la fundació de l’associació Amics de l’Òpera de Sabadell, 30 anys de la fundació de l’Orquestra del Vallès i 20 anys de l’Escola d’Òpera de Sabadell. Una triple celebració darrere la qual hi ha molta cultura, molta bona música i sobretot molt d’amor a la terra i a la seva gent. Per molts anys!
