DON QUIXOT. Compañía Nacional de Danza. Coreografia: José Carlos Martínez (inspirada en les versions de Marius Petipa i Alexander Gorski). Música: Ludwig Minkus. Música addicional de bolero i fandango: Mayte Chico. Escenografia: Raúl García Guerrero. Vestuari: Carmen Granell. Il·luminació: Nicolás Fischtel (A.A.I.). Interpretació musical: Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Oliver Díaz. LICEU. 15 DE SETEMBRE DE 2018.
Bellesa i molta joia servida amb una coreografia elegant, pantomima ben calibrada, solistes virtuosos i una direcció molt dinàmica. Aquests són alguns dels ingredients amb els quals José Carlos Martínez va presentar la seva versió del Don Quixot el 2011, una adaptació del ballet original signat per Marius Petipa el 1869. El títol del ballet i les aventures de l’enginyós cavaller de la Manxa i Sancho Panza serveixen senzillament de marc –en concret el capítol XXI de la novel·la de Cervantes, “Donde se prosiguen las bodas de Camacho y otros gustosos sucesos”– a un argument que es centra en els amors de Quiteria, la filla del taverner, i el barber Basilio. La partitura totalment narrativa de Ludwig Minkus –un compositor que només ha passat a la història musical pels seus ballets– serveix perfectament a la coreografia que retrata el bullici d’un indret perdut per Espanya a principi del segle XVII. Petipa, que va viure a Espanya durant una temporada, era un enamorat del folklore, la qual cosa queda ben palesa en la partitura i l’estructura de la coreografia, que, sobretot al primer acte, destil·la fandangos, jotes i seguidilles. Passat pel sedàs de Martínez, la visió russa-francesa de la cultura espanyola queda amarada d’un gust molt més autèntic i matisat.
Després d’un preludi fantasmagòric en què veiem Don Quixot perseguint en somnis la seva anhelada Dulcinea, l’acció del primer acte arrenca com una fiblada d’adrenalina, amb la primera variació –solo– de Quiteria. Bonica, brillant i efervescent, Giada Rossi va posar-se el públic a la butxaca des de l’inici el dissabte a la tarda, així com també ho va fer Yanier Gómez en el rol de Basilio. Malgrat una certa manca de carisma sorneguer o desimboltura “picaresca”, aquesta parella joveníssima va desplegar una interpretació elegant i jovial al llarg de tot el ballet. Aída Badía en el rol de Mercedes, la núvia del torero Espada (Juan José Carazo), va encarnar el seu personatge amb glamur i complexitat; i per la seva banda, Álvaro Madrigal com a Camacho –el sòmines ric que pretén casar-se amb Quiteria– va bolcar-se amb tot el seu talent per arrencar riallades a tort i a dret.
Dels colors terrosos i vermellosos del primer acte, al segon el ballet ens transporta enmig de la nit, quan Quiteria i Basilio fugen perquè el pare de la noia no vol que es casi amb el seu amor, sinó amb l’amanerat Camacho. Què seria d’una fuga sense uns gitanos? Com que Petipa no estalviava en pinzellades folklòriques, l’aventura nocturna va amanida amb unes danses zíngares d’allò més vistoses. Amb els molins de fons, Don Quixot (Isaac Montllor) i Sancho Panza (Jesús Florencio) entren a l’escena, que es transforma en un acte blanc en el qual la música de Minkus, molt més inspirada i evocativa, ens condueix a través de la imaginació del cavaller al Regne de les Dríades. Lucie Barthéléme va brodar una meravellosa Dulcinea, amb la seva imatge i corporalitat entre santa i fantasma; els deliris de Don Quixot quedaven totalment justificats. Un cohesionat cos de ball i María Muñoz, precisa i encantadora com a Cupido, van sumar sabors suaus i perfumats al segon acte.
Els embolics amorosos terrenals es reprenen al tercer acte quan Basilio irromp desesperat en les noces de Camacho i Quiteria. Es tracta d’una de les escenes de pantomima més divertides del ballet clàssic. Gómez va dibuixar amb pulcritud i decisió la pantomima del suïcidi per aconseguir casar-se amb Quiteria abans de “morir”; tots es bolquen en el pobre noi moribund. Sense gaires problemes, una vegada promesos, Basilio s’aixeca d’un bot. I de les noces de Camacho passem a les de Basilio i Quiteria, d’una escena còmica a un gran pas de dos clàssic per excel·lència. Rossi i Gómez van oferir un gran final d’espectacle interpretant les variacions i el pas de dos amb una tècnica precisa i un encaix preciós entre els dos cossos. Giada Rossi va brillar especialment en els adagios i andantes, en els quals va clavar uns equilibris eloqüents.
Tot i que sovint l’orquestra dirigida per Oliver Díaz no impulsava la partitura amb la vitalitat que requereix el ballet, la compenetració entre música i dansa va ser força correcta. Tanmateix, a nivell musical les aportacions de Mayte Chico encaixen i milloren moltíssim el paisatge sonor del ballet en relació amb l’original. Cal destacar el vestuari dissenyat per Carmen Granell, que embolcalla a la perfecció l’essència de l’espectacle. La fluïdesa de dinàmiques entre les escenes corals, les entrades dels personatges, les variacions i els passos de dos són els ingredients invisibles de Martínez que converteixen aquesta versió en una delícia per al paladar del públic. Per tornar a assaborir la Compañía Nacional de Danza no caldrà esperar gaire, al desembre tornen a Catalunya amb El trencanous que presentaran a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
