BCN CLÀSSICS. Joshua Bell, violí. Steven Isserlis, violoncel, Alessio Bax, piano. Obres de Mozart, Xostakóvitx i Mendelssohn. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE MAIG DE 2021.
El cicle BCN Clàssics va convocar al Palau tres músics d’amplíssima reputació: el violinista Joshua Bell, el violoncel·lista Steven Isserlis i el pianista Evgeni Kissin per oferir un selecte programa de cambra; finalment, Kissin va haver de cancel·lar la seva participació per motius familiars i va ser substituït per Alessio Bax, un músic que ja havia actuat anteriorment amb Isserlis i Bell.
El programa no estava format per trios, sinó per dues sonates per a dos instruments i només a la darrera peça de la sessió es van ajuntar tots per fer un trio.
Van començar Bell i Bax amb la Sonata per a violí i piano núm. 32, en Si bemoll major, KV 454 de Mozart. En aquesta peça lluminosa, els instruments juguen a fet i amagar, s’empaiten, s’imiten, festegen. Bell va fer cantar de meravella el seu instrument, va introduir delicats matisos i variants en les repeticions de frase i Bax li va seguir molt bé el joc.
La segona parella la van formar Isserlis i Bax i van oferir la Sonata per a violoncel i piano en Re menor, op. 40 de Xostakóvitx, una peça relativament amable i no del tot dolorosa de l’autor que més punyentment va expressar el dolor a la música del segle XX. Una peça on sí trobem, especialment a l’“Allegro” final, una altra de les característiques de la música de Xostakóvitx, el sarcasme, l’altra cara, grotesca, del dolor. Isserlis va resoldre de manera magistral, amb un fil primíssim de so, el final del corprenedor “Largo”, el tercer moviment, un d’aquells moments entotsolats en què Xostakóvitx, ple de misteri, es transfigura. Bax el va seguir, però es va mantenir a una distància expressiva respectuosa i va deixar que el violoncel assumís el pes dramàtic del moment.
Finalment, desfetes les parelles, va aparèixer el trio per interpretar el Trio per a violí, violoncel i piano núm. 1, en Re menor, op. 49 de Mendelssohn, una de les grans fites de la música romàntica per a trio, comparable en qualitat als grans Trios de Beethoven o de Schubert.
Meravellosament escrit, equilibrat de tal manera que tots tres músics puguin dir-hi la seva, el Trio de Mendelssohn té tots els gustos.
Els tres músics van sonar com un autèntic trio “estable”, com si tota la vida haguessin tocat junts. Un final de concert d’altíssim nivell.
Enmig dels enardits aplaudiments finals, Isserlis, dirigint-se al públic, va dir una cosa que ja han dit altres músics recentment al Palau; Daniele Gatti, per exemple, fa pocs dies. Va expressar la felicitat de “poder tornar a tocar per a la gent”. Amb mig Europa encara en silenci, el Palau s’ha convertit en una mena de refugi.
