IL TROVATORE de Verdi (versió de concert). Rachel Willis-Sørensen, Yusif Eyvazov, Ludovic Tézier, Okka von der Damerau. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Gustavo Dudamel. LICEU. 1 D’OCTUBRE DE 2020.
Dos debuts al Teatre –el de la soprano americana Rachel Willis-Sørensen i el del director veneçolà Gustavo Dudamel– centraven l’atenció del primer títol operístic de la temporada del Liceu, ofert en versió de concert. Segurament, però, el fet que la cantant substituís amb pocs dies l’esperada Anna Netrebko, va fer que hi hagués més mirades posades dalt de l’escenari que no pas dalt del podi.
Tots dos van complir i, més enllà d’això, van sorprendre positivament, però cap d’ells, ni el conjunt que formaven amb els companys de cartell no van fer de la funció una nit memorable. Qui es va emportar més ovacions des d’un primer moment va ser el baríton francès Ludovic Tézier, vell conegut del Liceu, esplèndid ja des de l’ària “Il balen del suo sorriso” del segon acte en endavant. Von der Damerau, en canvi, va semblar no acabar de trobar l’estil adequat ni tan sols per a una pàgina tan cèlebre com “Stride la vampa”. Yusif Eyvazov va signar una digna “Pira”, però va acusar problemes d’afinació en altres moments i tan sols va compensar aquesta i altres deficiències amb dosis de teatralitat superiors a les dels seus companys. I és que, en les versions de concert, l’intèrpret s’ho juga tot en la música, i així Willis-Sørensen va lluir un timbre cristal·lí –més apte per a la Violetta que venia de fer a França que per a Leonora–, afinació i musicalitat, però també una certa inseguretat inicial que no va superar completament fins a “D’amor sull’ali rose”, ja al quart i últim acte de l’òpera. Com que les comparacions són odioses, n’hi ha prou de dir que la veu no pot ser més diferent de la de Netrebko. Entre els rols secundaris, va destacar especialment Mercedes Gancedo.
Ni la difícil acústica de Montserrat ni l’absència del cor al recital de diumenge passat encara no havien permès copsar com l’ús de les mascaretes limita la tasca canora a l’escenari de La Rambla i el resultat no va ser gens esperançador. Malgrat cantar de memòria i en formació de concert, les imprecisions rítmiques i una articulació deficient van sovintejar al llarg d’una partitura que en molts moments requereix, precisament, exactitud en la pronúncia en passatges ràpids o dinàmiques delicades. Dudamel, que va complir el somni que arrossegava des de petit de dirigir aquesta partitura, no els va ajudar gaire i, de fet, va semblar sempre més atent a l’orquestra que als cantants. Va extreure’n matisos que a vegades passen desapercebuts, però es va prendre la versió de concert al peu de la lletra i, en algun moment, el van trair els balanços entre el que passava al fossat i dalt de l’escenari.
Ball de faristols entre els cantants, diferències en l’ús de la partitura i de la mascareta i desobediència del públic a l’hora d’ordenar i limitar els moviments dins del Teatre, però, amb tot, una vetllada agradable que esdevé un pas més en l’anhelada reincorporació de l’òpera a les rutines dels melòmans.
