L’HOLANDÈS ERRANT de Wagner. Magdalena Anna Hofmann. Samuel Youn (Simon Neal). Falk Struckmann. Tomislav Muzek. Orchestre et Choeurs de l’Opéra de Lió. Dir. escènic: Àlex Ollé. Dir. musical: Kazushi Ono. ÒPERA DE LIÓ. 24 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Josep Pasqual
Les relectures que transporten l’argument en el temps són arriscades. Sigui quin sigui l’objectiu, hi ha revisions que poden tenir un sentit per a l’artista, però si això ha d’implicar que Mimì faci de servei domèstic al golf Pèrsic o que els quimonos i els recollits de Butterfly adoptin colors i formes del manga, és molt probable que un sector del públic no ho acabi d’assimilar ni d’acceptar. Una enquesta a peu de carrer a la sortida del teatre, molt probablement donaria uns resultats poc engrescadors per a aquesta mena d’apostes.
No és el cas que ens ocupa. Segurament, ho facilita que el motiu principal de la història original, de mena llegendària, ja té una voluntat d’inducció a la reflexió que va molt més enllà d’una època. En aquests casos, l’artista de la revisió es pot entendre com un graó més en l’expressió de l’artista original, i Wagner acompleix tant excel·lentment aquest paper amb l’obra de Heine com Ollé ho fa amb la de Wagner. De les Mémoires du seigneur de Schnabelewopski a Der fliegende Holländer, i d’aquí a un exuberant Le Vaisseau fantôme que ha extasiat Lió, tot provocant que aquesta estrena mundial coproduïda per Lió, Lilla, Bergen i Sydney hagi exhaurit les entrades en un tres i no res. La prova fefaent, les cares d’ansietat de desenes de cercadors d’entrades d’última hora a la porta del teatre en la penúltima representació.
Ni Heine ni Wagner no podien tenir gaire present el port bengalí de Chittagong a l’hora d’ubicar l’angoixa de l’holandès maleït, però si del que es tractava era de trobar la plasmació d’un vaixell fantasma en el món actual, no hi ha dubte que és el lloc oportú en l’època ideal. Una altra cosa és si aquesta mostra de verisme objectiu acaba de casar amb l’abstracció que Ollé vol plantejar entre l’esperit errant de l’holandès i els fantasmes que arrosseguem els éssers humans i que impregnen algunes de les escenes més irreals i suggerents de la seva proposta escènica. De fet, si del que es tracta és de ser realistes, no sembla que tingui gaire sentit que el vaixell acabi la seva ruta en una platja on serà desballestat peça per peça, perquè un cop evidenciat el drama de l’existència de l’holandès, difícilment podrà tornar a abordar un nou periple de 7 anys vagarejant pels mars. Però, davant d’una proposta escènica tan preciosista, segurament aquests són detalls sense gaire importància. Les projeccions de Franc Aleu (fantàstica, la proa sobre un mar tempestuós de l’obertura) i els elements escenogràfics d’Alfons Flores (els canviants monticles, ara sorrencs ara aquàtics, demostren una versatilitat fabulosa) conviden a contemplar el bosc en la seva complexitat sense aturar-se en els arbres.
Des del punt de vista musical, una indisposició d’última hora va provocar que l’holandès titular, el baríton Simon Neal, fes simplement d’actor, mentre Samuel Youn aportava la veu des d’un racó de l’escenari faristol en mà. Aquesta solució sobre la marxa no va deixar la feina fàcil a Kazushi Ono, i els desquadraments van ser una tònica massa present al llarg de tota la representació. No havia de ser senzilla aquesta dualitat des de la perspectiva de Senta, encarnada en una expressiva i convençuda Magdalena Anna Hoffmann de matisos delicats i lirisme eloqüent, però els inconvenients d’aquest play back en directe quedaven relativitzats amb la carnositat vellutada de l’holandès de Youn, prou evidenciada al Liceu en aquest mateix paper amb la recent visita de Bayreuth. La personificació de Daland en Struckmann va resultar corprenedora, mentre que l’Erik de Muzek es va fer anodí malgrat la desbordant voluntat que hi va posar en totes les seves escenes. L’orquestra de la casa va adoptar múltiples caràcters al llarg de tota la representació, i en moments cabdals com ara l’obertura o el descobriment de la deslleialtat, va demostrar una versatilitat i una capacitat de transmissió d’impressions que tant de bo Ono pugui traslladar al públic de Barcelona en la seva propera estada a L’Auditori.
