Dues cares d’una mateixa mar

Fugir i salvar-se
Josep Tero
Temps Record, 2022

Des de sempre, el traductor, compositor i cantant Josep Tero (l’Escala, 1951) ha bastit amb una certa lentitud però amb una notable fermesa una obra musical que mira cap a la Mediterrània, i sobretot cap a la tradició grega. I en aquesta ocasió, amb motiu del seu onzè disc, Fugir i salvar-se, ha repartit el seu interès entre dues altres cultures vinculades al Mare Nostrum: la sefardita i l’occitana.

En complir mig segle de la seva irrupció als escenaris, el veterà cantautor empordanès, que va debutar un llunyà 1982, ha volgut homenatjar dos pobles que al seu moment van ser perseguits ben bé fins a l’extermini, amb els quals ha volgut establir un cert paral·lelisme, en comparar les injustícies i les violències patides segles enrere amb la repressió que Catalunya ha viscut –i viu– arran dels fets de l’1 d’octubre de 2017.

Aquesta comparació es fa més palesa en el cas de les quatre cançons d’origen sefardita, adaptades al català a partir de la seva versió original en castellà antic, com és el cas de “Soc d’un país molt antic” i, sobretot, “1 de febrer de 2019”, on es parla del trasllat dels presos polítics catalans cap a l’Estat espanyol. Això no obstant, la composició més atractiva d’aquest primer bloc és la que obre el CD, “Amor, adeu”, vestida amb uns bonics arranjaments que ens remeten a l’esmentada Grècia.

Si els jueus van ser expulsats dels regnes castellà i catalanoaragonès pels Reis Catòlics, els occitans van ser derrotats pel rei francès en la seva croada contra els càtars, i alguns dels que van sobreviure van poder refugiar-se a Catalunya. Entre ells hi havia el trobador Ramon de Miraval, els poemes del qual encapçalen la segona part del disc, que té un contingut més introspectiu, relacionat amb la lírica amorosa que conreaven aquests artistes. Tero ha adaptat tres textos de Miraval, als quals ha afegit un parell més: un d’una trobairitz anònima i un altre del poeta valencià Jordi de Sant Jordi.

Malgrat estar compost per dos elements, el sefardita i el trobadoresc, que a priori no tenen gaire relació, Fugir i salvar-se presenta una homogeneïtat a prova de bomba. I això ha estat possible principalment gràcies a l’acompanyament musical que hi ha envoltat l’autor, dirigit per l’arranjador, pianista i acordionista Ferran Martínez, que ha reunit els seus companys d’Els Solistes de la Costa –formació que treballa habitualment amb Jaume Arnella–: Rafel Sala (violoncel, mandolina i mandocello), Toni Oró (clarinet) i Michael Weiss (percussió), a qui s’ha afegit Guillermo Rizzotto (guitarra). Aquest estol de col·laboradors s’ha vist completat, a més, per una vella amiga de Tero, la cantant Marina Rossell, encarregada de les segones veus, i la rapsoda Carme Carol, que recita els versos de comiat del disc, al poema “Si ella estimés mon cant”, escrit per la trobairitz anònima. I acabant d’embolcallar el CD, hi apareixen dos escriptors, Manuel Forcano, que signa el pròleg, i Maria-Mercè Roca, que s’encarrega del text de la contraportada.