FESTIVAL DE GRANADA. Mariola Cantarero, soprano. José Quevedo “Bolita”, guitarra flamenca. Paquito González, percussió. Obres de Barrios, Turina, Falla, Lorca–Quevedo. PALACIO DE LOS CÓRDOVA (GRANADA). 18 DE JULIOL DE 2023.
FESTIVAL DE GRANADA. Tríptico Mahler III. Angela Gheorghiu, soprano. Orquesta Joven de Andalucía. Víctor Pablo Pérez, director. G. Mahler: “Nicht zu schnell”, del Quartet per a piano en La menor. G. Puccini: selecció d’àries. G. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. PALACIO DE CARLOS V (GRANADA). 19 DE JULIOL DE 2023.
La direcció artística del Festival de Granada ja havia fet notar, en la presentació del cartell d’enguany, que la música vocal tindria un pes específic important en aquesta edició de la cita. Així, després que hi passessin altres grans cantants, com Anna Pirozzi, Nadine Sierra, Jorge de León, Magdalena Kožená, Anna Lucia Richter o David Alegret –un dels pocs intèrprets catalans d’enguany–, els dos últims dies del Festival s’hi van concentrar dues veus que no podien ser més diferents.
En primer lloc, la soprano Mariola Cantarero va presentar-se com a debutant en l’àmbit del flamenc. Així ho va anunciar ella mateixa els dies previs en algunes entrevistes i també, al llarg del concert, definint-se de “soprano que intenta robar les melodies del flamenc” o assegurant –amb una expressió dubtosament encertada– voler “tornar als flamencs el que uns compositors clàssics van encabir en una partitura”.
Cal recordar que una de les característiques de la veu de Cantarero és un registre agut prodigiós, que no ha perdut amb els anys i que li ha permès afrontar amb excel·lència un repertori operístic i belcantista potser limitat però de màxima exigència. La impostació i la dificultat per fer entendre el text que en deriva semblarien, d’entrada, elements impossibles de casar amb el repertori del flamenc. Però com a bona granadina, Cantarero supleix aquestes suposades mancances amb una gràcia especial –duende en dirien allà–, a més de la humilitat mostrada en els comentaris amb què s’adreça als espectadors, que li permeten seduir i emportar-se al seu terreny un públic segurament habituat a una cosa molt diferent.
D’altra banda, el programa va començar purament flamenc amb tres temes d’Ángel Barrios, però aviat va girar cap a l’àmbit del repertori popular o d’autoria clàssica que podia apropar-s’hi més: tres peces del Poema en forma de canciones de Turina, les cèlebres Siete canciones populares de Falla –de les quals va fer una recreació personalíssima, amb interludis instrumentals– i dues peces compostes expressament per a ella pel prestigiós guitarrista (de Jerez) José Quevedo “Bolita”, que la va acompanyar magistralment, juntament amb el percussionista Paquito González, també procedent de l’àmbit del flamenc.
El concert va tenir lloc als jardins del Palacio de los Córdova, una finca al final del passeig que ressegueix en paral·lel el riu Darro, als peus de l’Albaicín, on l’Alhambra il·luminada esdevé un teló de fons espectacular per a l’escenari. Com va dir la mateixa Cantarero, “¡maravilla lo que tenemos en Graná!”.
L’endemà l’escenari principal del Festival, el Palacio de Carlos V de la mateixa Alhambra, va acollir l’Orquesta Joven de Andalucía, dirigida per Víctor Pablo Pérez, i amb el reclam d’una nova intervenció de la soprano Angela Gheorghiu, que dos dies abans havia actuat per primera vegada al Festival i a la ciutat, en aquell cas en format de recital amb piano.
El programa, a l’entorn de la Cinquena Simfonia de Mahler, tancava el tríptic dedicat al compositor bohemi –també s’hi ha interpretat la Sisena i la Setena Simfonies. La primera part, però, tot i encetar-se amb l’arranjament orquestral d’un moviment d’un Quartet per a piano de joventut, va estar dedicada majoritàriament a Puccini. Gheorghiu hi va interpretar quatre de les seves àries més cèlebres: “In quelle trine morbide” de Manon Lescaut, “Donde lieta uscì” de La bohème, “Un bel di vedremo” de Madama Butterfly i “O mio babbino caro” de Gianni Schicchi.
La soprano romanesa, que el programa de mà presentava com “una de les grans dives del nostre temps”, és precisament això: desperta les passions del públic amb la seva sola presència, però també gràcies a les seves interpretacions vibrants i entregades, a pesar que el registre greu de la veu acusi l’edat. Potser per això mateix va descansar a mig camí de les quatre àries, on l’orquestra va inserir un desconegut Adagetto del mateix Puccini del qual Víctor Pablo Pérez va intentar extreure la poca gràcia que té la partitura. Gheorghiu –tornant-hi– havia preparat, però, una previsible propina: l’emblemàtica Granada d’Agustín Lara durant la qual, ja desfrenada, va deixar-se anar de tal manera que fins i tot li va caure al terra el vano que havia demanat a un espectador per fer-se passar la calor. També va intentar ballar-ne alguns compassos –sense comparació amb el salero que havia mostrat Cantarero el dia abans, per descomptat– i va recollir, en acabar, una ovació clamorosa.
L’orquestra, que també s’havia deixat endur per l’emoció acompanyant la cantant, no es va mostrar tan expansiva en el plat fort de la vetllada: la lectura de la Cinquena Simfonia va estar marcada per les indicacions precises de Víctor Pablo Pérez, la contenció, la confiança creixent i els aplaudiments inoportuns del públic entre moviments. No hi va faltar motivació ni tampoc una calor exagerada –a mitjanit encara no s’havia baixat de 30 graus– que va provocar més d’un mareig.
Imatge destacada: © Fermín Rodríguez.
