La Bayerische Staatsoper és un dels teatres més vibrants actualment a Europa i al panorama operístic internacional: ofereix una temporada completa i arriscada, plena de grans cantants, immillorables batutes i noves produccions, que es complementa amb un projecte institucional de teatre clar, valent i ferm. Tot això són garanties d’una experiència operística d’alt nivell que puja quan hom visita Munic al juliol i pot gaudir del Festival que l’Òpera muniquesa ofereix cada any. El dit festival consisteix en reposicions de les produccions estel·lars de la temporada amb uns càstings vocals d’escàndol, que es complementen amb altres activitats, com poden ser els Liederabend al Teatre Cuvilliés o retransmissions en directe en pantalles gegants i concerts de grans figures, com Diana Damrau, a les places de la ciutat, dins de la iniciativa Oper für alle (Òpera per a tots). Així, si es visita Munic en aquestes dates, hom pot tenir la sort de gaudir de la màxima excel·lència operística en dues nits consecutives, la primera contemplant Anja Harteros en el rol titular d’Arabella i la següent gaudint de Parsifal amb un dels repartiments més estel·lars de l’actualitat: Jonas Kaufmann, Nina Stemme, Christian Gerhaher i René Pape, sota la direcció de Kirill Petrenko.
L’elegància d’‘Arabella’ es maximitza amb Anja Harteros
ARABELLA de Richard Strauss. Llibret d’Hugo von Hofmannstal. Anja Harteros. Hanna-Elisabeth Müller. Thomas J. Mayer. Kurt Rydl. Doris Soffel. Benjamin Burns. Dean Power. Johannes Kammler. Torben Jürgens. Gloria Rehm. Dir. musical: Constantin Trinks. Dir. d’escena: Andreas Dresen. Producció de la Bayerische Staatsoper. BAYERISCHE STAATSOPER (MUNIC). 6 DE JULIOL DE 2018.
Gaudir d’una òpera de Richard Strauss a la Bayerische Staatsoper de Munic és una de les experiències més recomanables per a qualsevol operòfil. Sense anar més lluny, el compositor bavarès fou director musical del teatre i aquí estrenà Capriccio, la seva darrera òpera. Per tant, el respecte i rigor amb què s’aborden sempre les seves partitures és innegable. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, és una de les veritables joies del compositor i l’última col·laboració amb el seu infatigable company Hugo von Hofmannstal. L’òpera explica una història plena de baixesa però al mateix temps elegància, que es maximitza si el rol titular és interpretat per Anja Harteros. Els no muniquesos ens estem perdent una de les grans cantants del nostre temps, ja que la soprano gairebé només canta a Munic. L’elegància, el rigor i la manera de dir d’Harteros cantant Strauss són difícilment superables. Ella és Arabella i quan en òpera això s’esdevé, poc més es pot dir. És difícil d’oblidar l’escena final quan la soprano aparegué al capdamunt d’una altíssima escala amb el got d’aigua –per cert, escenografia dissenyada per Mathias Fischer-Dieskau, fill del baríton–; la subtilesa liederística amb què afrontà el duet o la manera de dir excel·lent en el soliloqui de clausura del primer acte. Al seu costat, Hanna-Elisabeth Müller, com a Zdenka, fou una de les revelacions de la nit, tot exhibint un so clar i cristal·lí, i a la vegada jove i plena de vitalitat, ideal per a aquest rol. Sens dubte, una cantant que cal tenir en compte. Per la seva banda, Thomas J. Mayer complí com a Mandryka, en què li mancà una mica més de rotunditat vocal sobretot en el preciós duet del segon acte. Destacable, i molt divertida, Doris Soffel com a Adelaide, la mare d’Arabella, en un paper ple d’ironia. Igual que Kurt Rydl com a Graf Waldner, el pare de la noia, exhibint bones maneres actorals. Correcte Benjamin Burns en l’ingrat paper de Matteo –ja sabem que Strauss no sentia especial predilecció pels tenors…– i també molt adequats Dean Power com a Elemer, Johannes Kammler com a Dominik i Torben Jürgers com a Lamoral. Gloria Rehm exhibí els dots adequats de soprano sourbette per al paper de Fiakermilli amb la seva gran escena a la fi del segon acte. Constantin Trinks dirigí fent una lectura acurada de la partitura i amb una orquestra que es veu que gaudeix d’aquest tipus de repertori. La producció, signada per Andreas Dresen i estrenada el 2015, presenta l’acció en un espai temporal indefinit pròxim al 1933, amb un ball en què els cotxers tendeixen cap a l’estètica feixista i que acabà, inevitablement, en orgia. Tot això passa en un espai de trànsit, com són unes escalinates una mica tortes que volen reflectir la situació inestable d’Arabella. Els personatges estan ben definits, amb detalls interessants, com per exemple que Arabella llenci el got d’aigua a la cara a Mandryka com a mostra de rebel·lia i de menys subjugació.
Un ‘Parsifal’ que esdevindrà històric
PARSIFAL de Richard Wagner. Jonas Kaufmann. Nina Stemme. Christian Gerhaher. René Pape. Wolfgang Koch. Bálint Szabó. Tara Erraught. Dir. musical: Kirill Petrenko. Dir. d’escena: Pierre Audi. Nova producció de la Bayerische Staatsoper. BAYERISCHE STAATSOPER (MUNIC). 7 DE JULIOL DE 2018.
Costa de dir, tot just després de la funció, però el Parsifal vist el dia 7 de juliol a Munic i que ha quedat enregistrat, té tots els números d’esdevenir històric. La responsabilitat primera, sens dubte, recau en la majestàtica direcció de Kirill Petrenko al capdavant de la Bayerisches Staatsorchester. Però aquesta també recau en un càsting immillorable d’estrelles actuals, com ho són Jonas Kaufmann, Nina Stemme, Christian Gerhaher i René Pape. Per contra, la direcció escènica, poc inspirada de Pierre Audi, amb concepte del pintor Georg Baselitz, restà força a la proposta. Però anem a pams.
La gran feina musical feta per Petrenko al capdavant de l’Òpera de Munic durant els darrers anys és evident; ell és el responsable del moment vibrant que viu el teatre d’òpera que li ha obert, ni més ni menys, que les portes a la direcció de la Berliner Philharmoniker. És emocionant veure el rigor amb què acara sempre la música; dona noves dinàmiques i deixa sempre un sofisticat segell personal resultat de l’entesa evident amb els mestres de la Bayerisches Staatsorchester.
S’ha parlat molt de l’estat vocal de Jonas Kaufmann els darrers temps i a Munic exhibí una salut vocal esplèndida. El tenor presenta un Parsifal treballat, tant vocalment com dramàticament. Així, hi hagué una veritable transformació en tots els sentits després de l’apel·lació “Amfortas! Die Wunde!”; per cert, impressionant. Al principi, Parsifal és el savi innocent. A partir d’aquell moment, Parsifal esdevé el redemptor. Junt amb Nina Stemme, tots dos cantants oferiren un segon acte d’alt voltatge i difícil oblit. També s’ha parlat, i força, de l’estat vocal de la soprano; es diu que li han passat factura rols com Turandot o Brünnhilde. Com en el cas de Kaufmann, Stemme oferí una Kundry fantàstica exhibint el seu color vocal particular, amb aquest punt de carn que la fa tan sumptuosa i superant amb èxit sobrat l’exigent paper. Veritablement exquisit Christian Gerhaher com a Amfortas: dient el text amb tant de detall que esdevenia gairebé un lied, bo i aturant-se en les paraules i dotant-les de tot el significat i l’angoixa que tenen. René Pape fou un solvent Gurnemanz, un paper que domina a la perfecció. Completaven el càsting un destacable Wolfgang Koch com a Klingsor i Bálint Szabó com a Titurel. És remarcable que, entre les noies flor, es trobés Tara Erraught, mezzo que està fent papers principals en altres teatres, la qual cosa destaca l’ambició del projecte de l’Staatsoper.
El concepte escènic de la proposta de Pierre Audi és simplement dèbil i es basa principalment en el fet que com que el líder –Amfortas– està corromput pel pecat de la carn, tota la comunitat del Grial també ho està. La carn, en aquest cas, passada i envellida tant en els casos de les noies flor com en els homes de la comunitat. Fins aquí la interpretació és respectable, però ¿cal que tots els cavallers apareguin nus –una falsa nuesa insinuada per uns vestits que simulen cossos obesos i mòrbids– quan es descobreix el Grial? Sens dubte el concepte escènic restà l’espiritualitat indissoluble que aquest títol té. Per la seva banda, els dissenys de Basselitz resultaren anodins; més atractius als dibuixos del programa de mà que damunt l’escenari. Amb tot, aquesta proposta escènica fluixa no aconseguí restar atractiu a un repartiment musical que sens dubte ja queda a la memòria.
Imatge destacada: Christian Gerhaher com a Amfortas a Parsifal. © R. Walz-Bayerisches Staatsoper
