SIMFÒNICS AL PALAU. Rita Morais, soprano; Laura Brasó, soprano; Mariona Llobera, contralt; Roger Padullés, tenor; Ferran Albrich, baríton. Coral Càrmina. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director. E. Fábregas: Oda a la fortalesa (Som persones primer, dones després). L. van Beethoven: Simfonia núm. 9, op. 125, “Coral”. PALAU DE LA MÚSICA. 6 D’ABRIL DE 2024.
El proper 7 de maig s’escaurà el bicentenari de l’estrena de la Novena Simfonia de Beethoven i, per tant, enguany i especialment les properes dates, veurem programada aquesta obra encara amb més freqüència del que ja és habitual. Així ho va destacar, en un parlament previ al concert, el director Andrés Salado, conegut de la Simfònica del Vallès i convidat a dirigir per primera vegada aquesta magna partitura. Al seu costat, la violinista Laia Pujolassos, membre de l’Orquestra, va explicar la motivació de l’encàrrec a la compositora Elisenda Fábregas d’una obra que, fent de pòrtic o preludi a la Simfonia, reivindiqués la fortalesa de les dones.
El concert es va encetar, doncs, amb l’estrena absoluta de l’Oda a la fortalesa, que porta com a subtítol Som persones primer, dones després, i que cor i orquestra repeteixen fins a la sacietat al llarg de l’obra, que és breu. La reiteració textual –són paraules de la mateixa compositora– és l’únic però d’una partitura “colorista i brillant”, tal com defineix el Palau de la Música l’estil de la seva compositora resident aquesta temporada, que explora registres diversos i aconsegueix, en diversos moments, el caràcter d’himne que s’espera d’una oda com aquesta. Un altre punt flac, aquest imputable a la interpretació, és precisament una comprensió difícil del text. Tal vegada les veus masculines haurien ajudat a fer-lo entenedor i, en tot cas, com més sentit –musical i extramusical– hauria tingut la seva intervenció, al costat d’una orquestra mixta i amb un home dirigint dalt del podi, tots cantant a l’uníson el poder de les dones!
La inseguretat, si aquesta n’era la causa, va desaparèixer amb l’obra beethoveniana, on tant cor com orquestra van fer un tomb i van oferir-ne una bona lectura, en general. Salado, que és un director clar i efectiu –excepte algun gest de cara a la galeria, que no s’acaba d’entendre–, hauria pogut aprofundir més en molts moments i treure més suc dels moltíssims matisos que conté la partitura, però tant veus com instruments van donar el millor de si mateixos. La Coral Càrmina va mostrar més múscul que en anteriors ocasions al mateix escenari –potser, de tant en tant, acusa el cansament d’un excés d’activitat– i un quartet solista excel·lent –per què va caldre una soprano diferent per a cada obra?– va lluir una compenetració i empastament que va produir un resultat superior a la suma de les parts.
El programa s’ha ofert en una doble sessió en dos dies consecutius, en tots dos casos amb les entrades pràcticament esgotades.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
