FESTIVAL DE SALZBURG.
-DER PROZESS de Gottfried von Einem. Michael Laurenz. Ilse Eerens. Orquestra Simfònica de la Ràdio Austríaca ORF. Dir. musical: HK Gruber.. 14 D’AGOST DE 2018.
-THE BASSARIDS de Hans Werner Henze. Sean Pannikar. Russell Braun. Nikolai Schukoff. Tanja Ariane Baumgartner. Willard White. Cor i Orquestra Filharmònica de Viena. Dir. musical: Kent Nagano. Dir. escènic: Krzysztof Warlikowski. 16 D’AGOST DE 2018.
Parlar de música del segle XX i pensar en la atonalitat. Però la realitat és molt més rica i abasta mons musicals molt diferents. El Festival de Salzburg ho ha demostrat amb dues grans òperes de la segona meitat del segle passat compostes dins de la tonalitat, Der Prozess de Gottfried von Einem i The bassarids de Hans Werner Henze. Ambdues havien tingut estrena absoluta al mateix Festival, el 1953 i el 1966, respectivament, i és un encert tornar-les a proposar més de mig segle després per constatar que no han perdut vigència musical i temàtica.
Dit això, el Festival podia haver esmerçat més esforços pel que fa a Von Einem (1918-1996), de qui aquest any es commemora el centenari del naixement. El compositor va ser una figura clau d’aquesta mostra durant la postguerra. Home de mentalitat oberta, va voler donar un aire de modernitat al Festival, mirava al futur més que no al passat, però aquesta visió xocava amb el conservadorisme característic salzburguès i després de nombrosos enfrontaments amb les autoritats polítiques i amb Herbert von Karajan, va plegar veles.
Per això, proposar Der Prozess, basada en la novel·la homònima de Franz Kafka, en versió de concert i en una sola interpretació, és ben misèrrim. Però malgrat que aquesta versió que no pot traslladar les indicacions del llibret de Boris Blacher i Heinz von Cramer, malgrat l’inconvenient d’una història fragmentada i amb molt de text, malgrat la dificultat de reconèixer alguns personatges, ja que els cantants interpretaven més d’un paper…, malgrat tot això, el resultat va ser una experiència de primer ordre.
Von Einem va escriure una partitura en la qual domina el ritme percussiu al qual tot s’ha d’ajustar. Les cordes no són la base sobre la qual reposa l’arquitectura musical. Ho són els instruments de vent, com si fos una big band. I, certament, Der Prozess és molt jazzística i, com la mateixa obra de Kafka, molt fraccionada, amb escenes que musicalment es tanquen sense que sembli que hi hagi un fil conductor que porti al final.
El director i també compositor HK Gruber, alumne de Von Einem, i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Austríaca ORF van afrontar la partitura amb una enorme intensitat interpretativa que naixia de l’emoció de donar vida a una obra que mereix un tracte millor del que ha rebut.
Vocalment no és una obra que exigeixi gran virtuosisme. És més aviat una declamació, un recitatiu, però amb la dificultat d’ajustar-se exactament al ritme orquestral. El paper de Joseph K, l’empleat de banca detingut i jutjat sense saber per què, és esgotador per l’extensió, i el tenor Michael Laurenz el va resoldre amb gran suficiència. De la resta del repartiment cal destacar la soprano Ilse Eerens, que interpretava diversos papers, entre els quals el de Fräulein Bürstner.
Segurament Von Einem estaria d’acord amb aquestes paraules d’un Henze (1926-2012) que havia trencat amb el serialisme d’Stockhausen i Boulez: “Crec que el camí que porta del Tristan de Wagner a Mahler i Schönberg no està esgotat i amb The bassarids he intentat seguir-lo. No estic disposat a renunciar al que els segles ens han deixat”. I no ho va fer.
Aquesta òpera amb llibret de W. H. Auden i Chester Kallman està basada en Les bacants d’Eurípides i planteja el dilema que hi ha entre la raó representada pel rei Pentheus i els sentits encarnats en la figura del seu cosí Dyonisus, i com aquella desapareix sota l’efecte pertorbador de la irracionalitat encomanada a tot un poble i que fa que una mare (Agave) pugui assassinar el seu fill (Pentheus) sense ser-ne conscient.
La partitura és brutal i violenta d’acord amb la terrible història que explica, i reclama una orquestra molt potent, que en aquest cas era la Filharmònica de Viena en tota la seva plenitud d’efectius i de qualitat, sota la direcció d’un Kent Nagano que coneix tota l’obra de Henze amb tots els ets i uts.
Krzysztof Warlikowski firmà una posada en escena molt eficaç que explica bé el conflicte familiar, però sobretot el social que planteja l’òpera. L’escenografia ocupava tota l’enorme extensió de l’escenari de la Felsenreitschule dividit en tres parts: al mig, la sala del tron reial; a la dreta, els apartaments d’Agave, i a l’esquerra, la sala de vetlla de Sémele, la mare de Dyonisus, que és el lloc de culte dionisíac.
El tenor Sean Pannikar va ser un Dyonisus lluminós, brillant, que dominà l’escena, en la qual destacaren Russell Braun (Pentheus), Nikolai Schukoff (Tiresias/ Calliope) i una entregada Tanja Ariane Baumgartner (Agave/Venus), però sense oblidar Willard White en el paper de Cadmus. En aquesta òpera el cor és un protagonista, i dels importants. El dels filharmònics de Viena va superar amb escreix el que es podia esperar.
