TEMPORADA LICEU
Concert Philippe Jaroussky, contratenor. Freiburger Barockorchester. Dir.: Petra Müllejans. Obres de Händel. Gran Teatre del Liceu, 2 de desembre de 2012.
Recital Juan Diego Flórez, tenor. Vincenzo Scalera, piano. Obres de Bononcini, Ciampi, Piccini, Lalo, Offenbach, Padilla, entre d’altres. Gran Teatre del Liceu, 3 de desembre de 2012.
Per Mercedes Conde Pons.
No hi ha ponts ni aqüeductes que valguin quan en dos dies consecutius es concentren els, previsiblement, dos millors concerts de la temporada pel que fa a nivell vocal. I les previsions, afortunadament, es van complir.
Fa poc més de deu anys, el Gran Teatre del Liceu era testimoni de la consagració d’un contratenor, en acollir la final del 37è Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, que va concedir per primera vegada el primer premi oficial de veus masculines al contratenor Matthias Rexroth. Tota una fita històrica que no feia sinó confirmar que Barcelona és una ciutat que valora la veu com a instrument, més enllà de qualsevol tipus de convencionalisme. Des de llavors, Barcelona, el Liceu, han acollit concerts, recitals i òperes en les quals la veu del contratenor ha tingut un protagonisme reconegut i valorat pel públic. Per aquí han passat els contratenors més destacats del panorama internacional actual i, sense anar més lluny, l’any passat vam assistir al debut exitós del contratenor Andreas Scholl i la consagració de Bejun Mehta en un Tamerlano inoblidable. Però en faltava un per completar la galàxia de veus andrògines i summament encisadores, el debut del contratenor francès Philippe Jaroussky. Després d’una actuació també memorable al festival d’estiu de Torroella de Montgrí passat, amb un delicat programa dedicat al lied i a la cançó, el cantant francès es presentava a Barcelona amb un programa concebut per a glòria i gràcia del seu privilegiat instrument.
Al voltant de Händel, Jaroussky va anar desplegar l’arsenal de mitjans expressius dels quals és valedor, per convèncer l’audiència que la seva és una veu única, fins i tot en la seva pròpia corda. Des d’àries de bravura com “Agitato da fiere tempeste” i plenes d’ornamentacions com “Con l’ali di costanza” d’Ariodante, fins a les més íntimes “Ho perso il caro ben” de la serenata Il Parnasso in festa, i “Se potessero i sospir miei” d’Imeneo, el contratenor francès va posar damunt l’escenari l’arsenal de mitjans que és capaç de desplegar: lleugeresa admirable en la coloratura, legato gairebé infinit, gradacions dinàmiques d’una subtilesa admirable… i un timbre que encisa per la puresa, a mig camí entre la veu femenina i la infantil, però certament difícil d’identificar amb una veu de contratenor habitual.
Jaroussky, però, no és només això, és un músic íntegre i un artista excepcional, que fa de cada una de les seves intervencions una ocasió única per deixar-se endur a un estadi de suspensió global del pensament i deixar només pas a la sensibilitat i l’emotivitat. Si “Ho perso il caro ben” a la primera part havia estat la primera oportunitat per deixar-se enlairar, amb “L’angue offeso mai riposa” de Giulio Cesare i “Ombra cara” de Radamisto en van sorgir noves oportunitats, arrodonides per un “Alto Giove” del Polifemo de Porpora i un “Ombra mai fu” de Xerxes en l’apartat dels bisos, que acabaren per commocionar l’audiència.
Va ser un concert generós, amb compromís global no només del cantant, sinó també de l’orquestra, una Freiburger Barockorchester que, seguint la ferma i entusiasta guia de Petra Müllejans, va oferir un Concerto grosso en Sol menor i la “Sarabanda” d’Almira, Königin von Kastilien d’altíssim nivell.
Si no n’hi havia hagut prou amb aquest desplegament d’emotivitat i capacitats vocals, l’endemà Juan Diego Flórez, el tenor entre els tenors actualment, oferia un recital aprofitant la seva estada a Barcelona durant els assajos de la Linda di Chamounix que s’estrenarà properament al Liceu, i que no fa sinó afegir quirats a la seva llegenda i particular, però no pas única, història d’amor amb el públic barceloní.
Juan Diego Flórez ja no ha de demostrar res i, tanmateix, el públic no li regala l’aplaudiment. Si a les primeres cançons de Bononcini i Ciampi, Flórez aprofitava per situar-se, amb una resposta complaent però encara de circumstàncies del públic, amb “En butte aux fureurs de l’orage” de Roland de Piccini, Flórez començà a “recordar” per què és qui és. Amb fragments d’ornamentacions com “Che ascolto!” d’Otello de Rossini o “Allegro io son” de la Rita de Donizetti, el tenor peruà complí l’expedient de pirotècnia vocal, però enguany el cantant explorà altres vies d’interacció amb el públic, amb cançons de Rossini poc habituals en el seu repertori com “Tirana alla Spagnola” o incursions en l’opereta –“Au mont Oda” de La belle Hélène d’Offenbach– en què fins i tot apel·là al sentit de l’humor, amb força èxit, malgrat que aquest no sigui el seu punt fort.
En un recital concebut únicament per a gaubança del respectable públic, Flórez anà directament a la fibra amb cançons en les quals es troba realment còmode, com Princesita de Padilla, Amapola de Lacalle o “Adiós Granada” de la sarsuela Los Emigrantes de Barrera Saavedra.
Òbviament, davant un festival de bravos com el que es va anar acumulant al llarg del concert, el tenor va respondre amb cinc bisos, els habituals, però no per això menys desitjats. Si al final del que es tracta és de complaure les oïdes i deixar-se endur per la màgia d’una veu única, sempre és agradable tornar a sentir “Bella enamorada”, “Al più lieto il più felice” d’Il barbiere di Siviglia de Rossini, “Pour mon âme” de La fille du régiment de Donizetti –sembla mentida que nou Do de pit puguin semblar ja un mer tràmit…–, “La donna è mobile” amb un agut final a propulsió i un Granada que acabà de desfermar un públic que no tenia cap ganes de tornar a casa. Queda el consol d’unes properes funcions nadalanques d’allò més sucoses que fan pensar en aquell “torna a casa per Nadal” que anys enrere protagonitzaven els cantants catalans triomfadors arreu del món i que ara porta els millors cantants a celebrar el Nadal a la catalana.
