TEMPORADA OBC. Mireia Farrés, trompeta. Dir.: Jan Willem de Vriend. Obres de Schubert, Haydn i Mozart. L’AUDITORI. 4 DE MAIG DE 2019.
El primer cap de setmana de maig l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), sota la batuta de Jan Willem de Vriend com a actual director convidat, ens va oferir un concert d’abonament amb diversos mestres del que molts anys després s’ha volgut anomenar Primera Escola de Viena, si acceptem Schubert com a epíleg romàntic d’aquesta escola (de fet, si ens posem primmirats, seria més vienès que la resta). El concert oferí una primera part suggeridora, amb l’obertura de L’arpa màgica, D. 644 de Schubert i el Concert per a trompeta i orquestra en Mi bemoll major, Hob. VIIe:1 de Haydn; i una segona dedicada completament a Mozart, amb el Nocturn en Re major per a quatre orquestres (Serenata núm. 8) KV 286 (269a) i la Simfonia núm. 38, en Re major, KV 504, coneguda com a “Praga”.
De fet, l’obertura L’arpa màgica de Schubert serví precisament com a obertura del concert. En realitat es tracta de l’únic fragment que se sol interpretar amb certa assiduïtat d’una partitura concebuda com a música incidental per a una obra de teatre de Georg von Hofmann, la música de la qual resta fragmentària. Tot i que a l’OBC li costà arrencar l’“Adagio” inicial, la interpretació prosseguí amb un briós “Allegro” ple d’energia, potser un pèl desmesurada en els fortissimi finals, fet que desvirtuà l’esperit Biedermeier de l’obra.
En canvi, resultà encertadament brillant el Concert per a trompeta de Haydn, una obra de referència del repertori d’aquest instrument com a solista. Haydn compongué aquesta obra per al seu amic, l’excel·lent trompetista Anton Weidinger, i tingué el gran mèrit de fer una obra mestra per a un instrument innovador, la trompeta de claus, un antecedent experimental de la –definitiva– trompeta de pistons. En aquesta ocasió el paper de Weidinger –però amb pistons– va ser excel·lentment interpretat per la trompetista Mireia Farrés, que va demostrar un control absolut de l’instrument i una gran musicalitat, amb un fraseig elegant i oportú aprofitant el lirisme que Haydn sabé plasmar en aquesta obra tan exigent i audaç. Val la pena remarcar la cadència del primer moviment, de sabor brillantment haydnià, i el lluminós tercer moviment, sens dubte el més conegut de l’obra, que Farrés va exposar no només amb un virtuosisme precís, sinó amb un control excel·lent de matisos dinàmics. Després d’aquesta intervenció brillant, solista i orquestra van oferir com a bis una interessant versió del Laudate Dominum de Mozart, amb l’elegant melodia de la soprano arranjada per a trompeta. Farrés interpretà aquesta obra de gran delicadesa fent ús d’uns perfectes legato, fraseig i control dinàmic. Cal valorar molt positivament que l’OBC programi obres per a lluïment de membres de l’orquestra.
Aquest bis serví com a avantsala de la segona part, completament mozartiana. La primera de les peces va ser l’interessant Nocturn en Re major per a quatre orquestres, estrena a L’Auditori. Es tracta d’una obra de factura galant i aparentment lleugera, però amb la curiosa particularitat d’estar ideada per a quatre conjunts instrumentals, fet que Mozart utilitzà per crear engrescadors efectes de triple eco. Per tal d’aconseguir aquest efecte, els quatre grups instrumentals es van distribuir per la sala: dos a cada banda de l’escenari i dos a les llotges del segon pis, a dreta i esquerra i un més amunt que l’altre. Originalment cadascun d’aquests quatre conjunts estava format per dues trompes i un quartet de corda, però en aquesta ocasió De Vriend optà per ampliar el nombre d’instruments de les dues orquestres situades a l’escenari i anar-los reduint progressivament en les dues situades a les llotges del segon pis. D’aquesta manera emfatitzà l’efecte d’eco estereofònic que s’allunya. El resultat fou, senzillament, deliciós.
Però l’apoteosi mozartiana va arribar amb la Simfonia Praga, una de les peces més reeixides del catàleg simfònic de Mozart, la densitat de la qual ja és lluny del caire lleuger i despreocupat de la Serenata anterior. L’OBC va brillar en una interpretació reeixida que va saber controlar la sonoritat global, especialment complexa, de l’“Adagio-Allegro” inicial donant-hi els contrastos necessaris, i que també va brillar en el potent “Allegro” final. No obstant això, cal dir que la interpretació general pecà d’una inèrcia massa enèrgica, cosa que es manifestà en un “Andante” central un pèl accelerat que desdibuixà els detalls de la partitura mozartiana. De totes formes, en aquest concert vam poder gaudir d’un passeig musical interessant, ric i suggeridor pels aires vienesos –i voltants– de final del segle XVIII i inici del XIX.
Imatge destacada: Mireia Farrés. © May Zircus (foto d’arxiu)
