ESCENES. Café d’automne. Idea original, direcció i interpretació: Claire Ducreux. Ajudant de direcció i interpretació: Toni Mira. Piano: Luis Carmona. Veu i guitarra: Mayte Martín. Contrabaix: Ximo Clemente. Quartet Quixote: Dani Cubero, Marí Sanz, Bernat Dufarull, Armat Santacana. Nenes al parc: Lila i Eloïse Ribera. L’AUDITORI. 15 DE GENER 2016.
Per Clàudia Brufau
Càlid i acollidor. Café d’automne és un punt de trobada, un encreuament de camins, on es troben la cantaora Mayte Martín i la ballarina Claire Ducreux. L’espectacle evoca un bar a la tardor al bell mig d’un parc. Toni Mira és el cambrer que el regeix i qui va donant la benvinguda als músics que arriben en degoteig. El primer és el pianista Luis Carmona, que just quan seu al banquet entona La vie en rose, Mira la taral·leja i provoca que el públic l’acompanyi. També entren en escena dues nenes –les filles de Ducreux. Amb pocs elements es recrea un ambient impregnat de poesia quotidiana. Unes taules i cadires presideixen el centre; en un racó: la barra del bar, i al fons un arbre sense fulles. Un banc verd amb rodes i un paraigua vermell, elements que Ducreux ja ha utilitzat en altres espectacles, però que li continuen funcionant molt bé. De fet, la ballarina francesa etiqueta els seus espectacles com a teatre visual.
Formada al Conservatori de Lió en dansa contemporània, ha anat cultivant tècniques de clown. El seu personatge és el d’una rodamón amb un encant semblant al de la Gelsomina de Fellini, però més elegant i etèria. Ducreux acumula una llarga trajectòria de teatre de carrer, potser per això quan convida la gent del públic a sortir acostuma a fer-los còmplices ràpidament. Des d’un número entranyable de claqué protagonitzat per Mira i la nena gran, als solos de la ballarina; la interpretació musical, com el moviment, sorgeixen com un joc, amb naturalitat, un “fer passar el temps” tot esperant el concert de Mayte Martín que s’anuncia des del megàfon. Finalment, arriba la cantaora i s’asseu al voltant del Quartet Quixote i Ximo Clemente al contrabaix. La veu de Martín, carregada de nostàlgia, explica històries de desamor acompanyada pel so càlid del quintet. Ella les presenta irònicament com a vetllades alegres. Ducreux acaba enfilada a l’arbre desfullat interactuant-hi com si fos un company de ball, donant-li vida. Café d’automne és una proposta senzilla, però acollidora, en la qual es pot entreveure un gran potencial químic entre les dues amfitriones: Claire Ducreux i Mayte Martín. Tant de bo aquesta producció del cicle Escenes de L’Auditori sigui el principi d’una nova trobada.
