MÚSICS EN RESIDÈNCIA A ALELLA. Mahler: Das Lied von der Erde. Markus Schäfer, tenor. Cristina Segura, mezzosoprano. Júlia Gállego, flauta i flautí. Míriam Pastor, oboè i corn anglès. Vicent Alberola, clarinet i clarinet baix. Higinio Arrue, fagot. José Vicente Castelló, trompa. Javier Azanza i Alba Rodríguez, percussions. Carlos Sánchez, harmònium i celesta. Oliver Triendl, piano. Rodrigo Moro, contrabaix. Quartet Cosmos. Lucas Macías, director musical. ESPAI D’ARTS ESCÈNIQUES CASAL D’ALELLA. 24 DE JULIOL DE 2019.
El recentment estrenat Espai d’Arts Escèniques Casal d’Alella –amb 270 localitats– ha acollit enguany els concerts del cicle Músics en Residència, organitzats per la violinista Helena Satué i el trompista José Vicente Castelló. Amb els instruments de percussió cedits per l’ESMUC, el quart i darrer programa va convocar el públic a El cant de la Terra de Mahler en la versió per a orquestra de cambra d’Arnold Schönberg i Reiner Riehn. La resposta va ser d’entusiasme, palès als aplaudiments precipitats que van llastar el silenci final tan necessari en una obra tan introspectiva i profunda. Un silenci que hauria arrodonit l’efecte d’esvaïment lumínic i de comiat serè dels darrers “Ewig” de la mezzosoprano, tot deixant la sala a les fosques en aquesta culminació del cicle de lied orquestral en la seva hibridació amb la simfonia com a tipologia compositiva decimonònica.
Lucas Macías, que vam poder veure al febrer a la temporada de la Simfònica del Vallès, va conduir l’obra amb temperament, tot oferint uns resultats analítics, amb cotes emotives, d’intensitat i contrast tímbric, malgrat certa difuminació en l’equilibri i texturació de les seccions proteiques del primer, tercer i quart moviments. Macias és dels que cerca una gran claredat amb un equilibri de plànols i de veus amb certa nuesa. No obstant això, l’idiomatisme aconseguit destacava detalls com les Naturläute i remetia a la follia fugitiva i macabra de l’scherzo de la Novena, per exemple, en la secció central del quart lied, Von der Schönheit. Amb el gest tan hereu de les maneres del gran Claudio Abbado, va bastir el discurs en fluctuacions de temps quasi imperceptibles que dotaven d’organicitat les transicions i l’expressivitat, i generava atmosferes nocturnes que fàcilment remetien a la serenor introspectiva de simfonies anteriors, com la Setena.
En conjunt va ser una bona recreació, de tornassolada poesia, potser no prou sensual però sí lírica, particularment al darrer moviment, “Der Abschiet”, amb diàlegs destacats com el de l’oboè (Míriam Pastor) amb la viola (Lara Fernández), notable presència del piano d’Oliver Triendl i solvència tècnica de la flautista Júlia Gállego. I és que els músics residents, alguns formats a Catalunya, tenen un alt nivell professional. Amb tot, el volum de conjunt, sense ser exagerat, cobria els dos solistes vocals, Markus Schäfer i Cristina Segura, mal ubicats en l’únic lloc viable a l’escenari però acústicament advers per a les seves ben projectades veus. Si Schäfer evidenciava l’escola germànica en l’estil i mostrava gust i detallisme en les mitges veus i en la dicció, i que va superar el terrorífic primer moviment amb un timbre més aviat mat; Cristina Segura acusava una dicció menys intel·ligible i un lleuger vibrato per engruixir una veu bonica però no prou mòrbida ni cabalosa, especialment al registre més greu, per a una particel·la que va defensar convincentment en altres aspectes tècnics i musicals.
El concert, a més, va comptar amb dos al·licients. D’una banda, la conferència prèvia sobre la Viena finisecular i Mahler en el seu context, a càrrec del filòsof i doctor en història de l’art Josep Casals, autor dels premiats i indispensables assaigs Afinidades vienesas (2003) i Constelación de pasaje (2016) publicats per Anagrama: dues obres mestres de la historiografia estètica contemporània amb pinzellades de crítica cultural a partir de relats no lineals i una enorme diversitat d’aspectes i estrats amb què aborda un aparell documental superlatiu farcit de microdigressions enteses com a citacions expansives que curullen una xarxa de pensament fascinant i densa. Talment el que va oferir a la xerrada.
D’altra banda, l’alellenca VIBOP Edicions va presentar en aquest cicle estiuenc el llibret Músics en residència a partir dels textos que Fina Soler ha configurat arran de la seva experiència als assaigs i durant els concerts tot al llarg de les deu temporades. Els textos són un mostrari i testimoni de l’activitat duta a terme pels organitzadors del Festival de Música de Cambra d’Alella. No menys significatiu és que aquesta petita editorial vol expandir-se i omplir forats de bibliografia musical de caràcter divulgatiu en català. Caldrà seguir-ne la pista. Sens dubte, ha estat una proposta ambiciosa i simptomàtica de la serietat d’un cicle que ha quallat com a estímul cultural de la zona. Tant és així que alguns vilatans acullen a casa seva els músics residents durant els dies d’assaig i concert. Tot un exemple de civisme i participació ciutadana. A més, els assaigs eren oberts i apropaven al ciutadà la manera de treballar dels músics, cosa que no passa gaire sovint i que és una manera que l’espectador pugui conèixer tot el procés de gestació d’un concert. A Alella s’estan fent les coses força bé.
Imatge destacada: © Jordi Farrús
