TEMPORADA OBC. Jorge Luis Prats, piano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Montsalvatge, Schumann i Brahms. L’AUDITORI. 21 DE FEBRER DE 2016.
Per Mila Rodríguez Medina
No hi ha dubte que els tres concerts que l’OBC ofereix cada cap de setmana a L’Auditori, sigui amb el programa que sigui, tenen cadascun un caràcter ben diferent. El protocol de l’estrena divendres a la nit és diferent del concert habitual de dissabtes a la tarda, per no parlar de la lluminositat que sempre tenen les sessions de diumenge al matí. Kazushi Ono tornava a la Sala Pau Casals per dirigir la que ara és la seva orquestra i, després de dos dies de concert, la sessió d’aquell diumenge va oferir un concert d’una alegria i proximitat inusuals.
Era un matí assolellat i, dies com aquest, entrar en un auditori tancat i il·luminat per llum artificial a vegades té un component estrany. En aquest cas, però, la sensació va desaparèixer ràpidament. L’OBC va iniciar el seu concert amb una obra que coneix bé: la suite Manfred de Xavier Montsalvatge, que ja va enregistrar sota la batuta de Pablo González l’any 2014 (Naxos). La partitura del compositor gironí és un ballet enèrgic des de la primera nota, lligat a l’estètica simfònica d’Stravinsky, que ens passeja pel poema de Lord Byron. Era evident la comoditat de l’orquestra amb l’obra, amb una bona actuació especialment de la secció de vent fusta i una brillant col·laboració del concertino convidat, Ladislau Horvath.
No obstant això, la gran llum d’aquest concert va ser Jorge Luis Prats, reconegut pianista cubà que per primera vegada actuava amb l’OBC. Prats és una de les figures més destacades de la interpretació a Llatinoamèrica, amb un estil propi connectat tant amb els compositors clàssics com amb els sons de la música popular. És un pianista diferent i així es va mostrar a L’Auditori, tot transformant la seva participació en un autèntic espectacle. Amb la interpretació del Concert per a piano i orquestra en La menor, op. 54 de Schumann vam poder gaudir de la seva tècnica dinàmica, d’una gran naturalitat, que es podia moure d’un caràcter pesant i càlid en l’“Allegro affettuoso” cap a una agilitat i facilitat úniques en l’“Allegro vivace”. El públic va respondre a la seva calidesa amb aplaudiments notoris i Prats es va mostrar tan agraït i encantat per la seva col·laboració amb l’OBC que va oferir quatre bisos. Sí, quatre. En un gir sorprenentment coherent, el pianista va regalar tot un petit concert de música popular cubana, la dels grans boleros per a piano de principis del segle XX, amb una concessió final a la música espanyola; juganer i proper al públic, aquest va tractar el cubà com un nou bon amic. Esperem tornar a veure’l aviat.
La segona part del concert donava títol a tot el programa, amb la Quarta Simfonia de Brahms. Amb aquesta es va mostrar un contrast curiós: el del moviment i l’afabilitat de Jorge Luis Prats respecte del caràcter més rigorós i estàtic de Kazushi Ono damunt la tarima. Ono controlava al detall l’obra de Brahms i així va fer-ho amb l’OBC, la qual es va mostrar ajustada a la identitat del seu director, amb una interpretació continguda i densa –magnífic l’inici del segon moviment i un nou color molt interessant en el vent. Ono rarament surt de la seva verticalitat, ofereix una direcció de conjunt que altera el caràcter general de la interpretació i manté tota l’obra dins d’uns límits molt definits. Alguna cosa està canviant a la nostra orquestra, això és evident. Encara ens queden matins musicals de diumenge aquesta temporada; són bons moments per veure com evoluciona el canvi.
