ALBA VENTURA, piano. Beethoven, Chopin. CONSERVATORI DEL LICEU. 30 DE MAIG DE 2013.
Per Mònica Pagès
El Conservatori Superior del Liceu va oferir dijous passat, 30 de maig, un nou concert del cicle de cambra que ha organitzat aquesta temporada amb alguns intèrprets i conjunts que també són professors del centre. Aquesta vegada, la protagonista era la pianista Alba Ventura, que va tocar un programa que assentava càtedra amb la Sonata en Re menor, op. 31 núm. 2, “la Tempesta” de Ludwig van Beethoven i els 24 Preludis de Frédéric Chopin.
Una ocasió esperada de tornar a sentir el piano d’Alba Ventura, que és dels intèrprets més destacats del nostre país i que l’any que bé podrem tornar a escoltar al Petit Palau al cicle Intèrprets Catalans. Alba Ventura va tornar a mostrar les seves virtuts musicals amb dues obres del gran repertori pianístic, dues obres que han acumulat un nombre immens de referents en la interpretació del piano. És per això que desperten una gran expectativa en el públic i alhora suposen un gran repte per al pianista, que s’enfronta a moltes versions antològiques.
“La Tempesta” d’Alba Ventura va tenir un caire reflexiu, més que no impetuós, com sovint s’interpreta. Una mirada interna de l’obra que la va plasmar d’una manera més abstracta, menys descriptiva, posant-ne en relleu els clarobscurs, els fragments més melòdics contra les atmosferes harmòniques més denses. Un quadre sonor molt ben descrit que reflectia la convulsió emocional que devia sentir Beethoven quan va compondre aquesta sonata.
En la segona part, els 24 Preludis de Chopin van captivar els molts assistents de l’auditori del Conservatori del Liceu, que lògicament en gran part eren alumnes i que la van aplaudir amb entusiasme fins a demanar-li tres bisos: una Mazurca d’Skriabin, i la Fantasia-Impromptu i un Estudi de Chopin. Alba Ventura va estar en tot moment atenta als colors dels Preludis. Una gamma extensíssima de tons més brillants, més opacs, més profunds i foscos o més aguts i cristal·lins, que va donar com a resultat un sentiment de Chopin expressat d’una manera molt meticulosa. Un fraseig molt clar, molt pulcre, atent al joc de melodies i de contrastos rítmics que fan de cadascun d’aquests preludis una joia de la música en si mateixa.
Sens dubte, l’entorn natural del músic és l’escenari. Només en cada actuació, en contacte amb el públic, pot anar creixent la seva capacitat artística. Alba Ventura també és un exemple de l’intèrpret que va madurant a poc a poc en cada concert i el temps l’ajuda a destil·lar cada vegada millor l’esperit de la seva música.
