TEMPORADA OBC. Martin Fröst, clarinet. Dir.: James Feddeck. Obres d’Anders Hillborg, Göran Fröst i Edward Elgar. L’AUDITORI. 2 DE FEBRER DE 2018.
Per Lluís Trullén
Qualificar Martin Fröst pot resultar tan senzill com considerar-lo el clarinetista més influent de l’actualitat. Els seus talent, virtuosisme, sonoritats màgiques, a més d’un gust exquisit en la interpretació són aspectes recurrents en les seves actuacions. Solista amb les més prestigioses orquestres del món, música de cambra amb actuacions memorables juntament amb Leonidas Kavakos i Yuja Wang, situen els seus concerts en un espectacle que ultrapassa el fet musical. Després de les seves actuacions a Barcelona interpretant el novembre passat el Quartet per a la fi dels temps de Messiaen, tornava a L’Auditori per interpretar al costat de l’OBC, dirigida per James Feddeck, el Concert per a clarinet (Peacock Tales) Millennium version d’Anders Hillborg. Escrita el 1998, a més d’incorporar els recursos característics de la música d’avantguarda –explorant i cercant sonoritats des del més subtil pianissimo fins a explotar un virtuosisme del tot complex–, l’obra conté una varietat de recursos com el component teatral (amb l’ús d’una màscara per tocar molts passatges del concert), de jocs de llums i de moviment coreogràfic a càrrec del propi solista, que la converteixen en una obra multidisciplinària. Les emocions, els colors, la compenetració amb l’orquestra, l’originalitat, els estats d’ànim canviants convertien l’actuació de Fröst en quelcom que ultrapassava una extraordinària interpretació d’una obra plena d’originalitat i bellesa. Tot plegat corroborava que aquest jove clarinetista suec es mou en una dimensió només a l’abast dels solistes instrumentals que deixaran empremta al llarg de la història. Els arranjaments realitzats pel seu germà Göran Fröst del Klezmer dance núm. 2 i del Klezmer dance núm. 3, “Let’s Be Happy”, ens portaven els suggeridors aires de la música que beu de les arrels populars jueves. Rítmica, canvis de dinàmica, precisió, sonoritats multicolors…; en definitiva, unes interpretacions plenes d’energia i riquesa de timbres no feien res més que corroborar aquesta veritable màgia que envolta cadascuna de les aparicions d’aquest fenomen del clarinet.
L’OBC es va saber impregnar d’aquesta gran actuació de Fröst i, sota la batuta de James Feddeck, que es presentava per primer cop al capdavant de l’OBC, va expressar tant en l’obra concertant com en els Klezmers els colors i les textures més adients per fer ressaltar la càlida sonoritat del clarinet d’aquest solista extraordinari.
La segona part va estar monogràficament dedicada a la monumental Simfonia núm. 1 d’Elgar. Un salt en el temps, un contrast estètic massa brusc que ens va fer passar de l’avantguardisme i els colors punyents dels Klezmers a la flegma i pompositat d’aquesta simfonia, una de les obres mestres del gènere sorgides en terres britàniques. Escrita l’any 1907, quan Elgar tenia cinquanta anys, la Simfonia núm. 1 va ser estrenada un any després per Hans Richter i assolí ràpidament un gran èxit per tot el Regne Unit. Propera a les sonoritats wagnerianes i emprant recursos al més pur estil Brahms, la varietat melòdica, la solemnitat, els motius lírics majestuosos la converteixen en una obra de gran lluïment orquestral. Magnífica direcció de James Feddeck, amb una orquestra en què si bé en alguns moments unes sonoritats excessives del metall ofuscaven les textures de fustes i cordes, va funcionar amb notòria qualitat per evocar tot aquest món inconfusiblement sorgit del talent d’Elgar. Una versió majestuosa, arquitectònicament ben construïda en la claredat d’exposar els diferents apartats de cadascun dels moviments, allunyada d’emotivitats buides de contingut i que denotava el bon treball d’aquest director americà que té davant seu un futur del tot prometedor.
