La Fenice. Concerto di Capodanno. Carmen Giannattasio, soprano. Lawrence Brownlee, tenor. Orquestra i Cor del Teatro La Fenice. Director: Diego Matheuz. Programa: Beethoven: Simfonia núm. 7. Obres de Rossini, Verdi/Rota, Bellini, Donizetti, Puccini, Leoncavallo, Mascagni. TEATRO LA FENICE. 1 DE GENER DE 2014
Per Lluís Trullén.
El concert de Cap d’Any de La Fenice s’ha convertit en un dels esdeveniments musicals de referència a Itàlia des que l’any 2004 Lorin Maazel en dirigí la primera edició. La retransmissió televisiva per la RAI se situa en un dels més alts índexs d’audiència a Itàlia i encara més quan nombroses televisions europees –entre les quals la cadena Arte– l’emeten en directe o en diferit. Directors com Maazel, Georges Prêtre, Kurt Masur, Roberto Abbado o John Eliot Gardiner han dirigit aquest concert festiu en què la música de Verdi, Bellini o Puccini pren el relleu a Venècia de la música del Concert d’Any Nou de Viena, que, recordem-ho, té com a punt culminant la Marxa Radetzky escrita en honor del mariscal de camp Joseph Wenzel Radeztky, que va acabdillar una sèrie de victòries austríaques al nord d’Itàlia en el decurs de la Revolució de 1848-49.
La Fenice acull quatre sessions del concert, concretament a la tarda dels dies 29, 30 i 31 de desembre, i el punt culminant arriba amb la matinal del dia 1 de gener, quan el teatre –exquisidament decorat amb flors– presenta un aspecte immillorable, amb les localitats exhaurides i un ambient marcat en tots els aspectes per l’elegància pròpia del nord d’Itàlia. La direcció d’enguany tornava a recaure (com va succeir dos anys abans) en les mans de Diego Matheuz, el jove director de vint-i-nou anys i que des del 2011 és director principal del teatre. Matheuz, juntament amb Dudamel, és el màxim exponent assolit pel Sistema Nacional d’orquestres públiques de Veneçuela, i ha esdevingut una aposta de futur molt ben rebuda pel públic d’un teatre amb la història i tradició tan arrelada a l’òpera com és La Fenice.
Després d’una interpretació brillant de la Simfonia núm. 7 de Beethoven, l’orquestra i cor del teatre van endinsar-se en una segona part plena de celebradíssimes pàgines del llegat dels operistes italians. L’obertura de Guillem Tell, l’“Intermezzo” de la Cavalleria rusticana, el vals d’Il Gattopardo de la sublim pel·lícula de Visconti, “Funiculì funiculà”, “Casta diva”, “Vissí d’arte”, “Una furtiva lagrima”… fins a arribar a tres pàgines imprescindibles: “Va’ pensiero”, “Amami Alfredo” i el brindis de La Traviata, òpera que –recordem-ho– es va estrenar a La Fenice el 1853. Les veus d’una cantant de gran atractiu escènic com Carmen Giannattasio, de timbre refinat, elegant i que ens va regalar un “Vissi d’arte” carregat de passió, i la d’un tenor com Lawrence Brownlee, que supleix la manca de projecció amb una claredat a les agilitats i seguretat en els aguts que el fan idoni per al repertori rossinià, van ser les encarregades de la interpretació de les àries i duos del concert. Esplèndid el cor, amb un “Va’ pensiero” delicadíssim i que ha interpretat al llarg de la història en desenes d’ocasions, i en el brindis de La Traviata acompanyant uns lliurats Giannattasio i Brownlee, que van cantar amb naturalitat, solvència i seguretat. Al final, pluja de papers de colors, aplaudiments i entusiasme en un teatre radiant que va acomiadar festivament el concert, novament amb el “Libiam ne’ lieti calici”.
