CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Cristina Segura, mezzosoprano. Josep Surinyac, piano. Dir.: Buia Reixach. “Veus blanques del Romanticisme alemany”. Obres de Schubert, Schumann, Brahms i Jenner. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE MAIG DE 2012.
Per Lluís Trullén
La delicadesa interpretativa al servei d’un programa deliciosament escollit podria definir l’actuació del Cor de Noies de l’Orfeó Català que dilluns passat va tenir lloc al Palau, amb direcció de la seva titular, Buia Reixach. Vint-i-set veus femenines acompanyades pel piano de Josep Surinyac van endinsar-nos amb la tendresa de la música de Schubert, Schumann, Brahms i Jenner dins un recorregut en què majoritàriament l’amor en les més àmplies vessants constituïa el leitmotiv del concert. Un programa, repetim-ho, meravellosament escollit, amb lògica estructural, sensibilitat i criteri estètic, iniciat amb el cor a cappella de “Lacrimosa son io” de Schubert i que va ser seguit d’altres tres corals del compositor vienès, i donava pas als tres lieder de l’opus 29 de Schumann precedits pel deliciós “Die Capelle”. Ja a la segona part, i mantenint una pauta cronològica, una selecció de l’opus 41 de Brahms, per cloure la vetllada amb set obres de Gustav Jenner, deixeble del compositor alemany i representant del darrer romanticisme.
Les interpretacions respiraven naturalitat, sensibilitat i una subtilesa que denotaven un treball rigorós i un indubtable lliurament que es percebia en cadascuna de les peces, sempre ofertes amb extrema delicadesa. Aquest treball acurat que du a terme Buia Reixach té, però, un component tècnic evident: l’afinació, la compenetració en les entrades, la claredat i uniformitat en la dicció i la bona entesa amb l’acompanyament pianístic resulten claus per dur a bona fi obres tan belles com la “Cançó d’amor” de Brahms, la “Cançó camperola” de Schumann i, per descomptat, la “Serenata” de Schubert, en la qual va actuar brillantment com a solista la mezzosoprano Cristina Segura. Però les característiques interpretatives que requeria aquest programa titulat “Veus blanques del Romanticisme alemany”, amb construccions harmòniques de gran bellesa, amb demandes d’afinació complexes en els registres aguts, amb efectes sonors que exigien un equilibri constant entre les veus, podien afectar el nivell de les versions.
Però superats tots els esculls tècnics, les cantants van poder centrar-se en aspectes merament expressius, poètics, per aprofundir en la vessant netament musical de les obres i en què el toc d’elegància de Buia Reixach sempre es va fer patent. Ja fora de programa la repetició de la “Serenata” de Schubert ens va permetre escoltar novament el treball del gran pianista Josep Surinyac (eficient i brillant, com ha demostrat sempre, en el decurs de tot el concert), la veu nítida i de meravellosa projecció de Cristina Segura i un Cor de Noies que ja pot afegir un èxit més en una trajectòria dilatada que ja suma dotze anys d’història.
