SOLSTICE. Blanca Li Company. Coreografia i direcció artística: Blanca Li. Escenografia i dramatúrgia: Pierre Attrait. Vídeo i noves tecnologies: Charles Carcopino. Música: Tao Gutiérrez. Il·luminació: Caty Olive. Vestuari: Laurent Mercier. Producció: Théatre National de la Danse. LICEU. 9 DE FEBRER DE 2021.
Una de les coreògrafes espanyoles amb més ressò internacional, la granadina Blanca Li, va presentar al Liceu Solstice amb la seva companyia parisenca. Aquest espectacle de dansa contemporània que compta amb catorze ballarins i un músic en escena (Tao Gutiérrez) és un cant, un crit, un toc d’alerta a la nostra relació amb la natura per despertar la sensibilitat ecològica. Li ens proposa de viatjar a través dels elements –foc, vent, aigua i terra– per explorar-hi, a través de la dansa, el joc d’equilibris i desequilibris.
Li ens situa en un paisatge atemporal i tel·lúric, en el qual una comunitat gaudeix i pateix els elements. Unes teles blanques que pugen i baixen en les quals es projecten vídeos –incendis, sequeres o temporals– són l’element escenogràfic que marca els capítols d’aquest viatge. Des de l’inici, Li dispara el potencial energètic dels catorze ballarins i desplega múltiples combinacions de duets, solos, grups i unísons que mantenen la mirada atenta. Embolcallat per una èpica new age, l’espectacle ens du de l’escalfor agradable del sol als incendis, de la brisa a l’huracà, de la frescor de l’aigua a la inexorable força dels temporals.
La nostra relació sensitiva amb els elements és el pal de paller de Solstice. A partir de la percussió en directe i sobretot amb la gestualitat de les ballarines i ballarins, Li troba un bon grapat de recursos escènics que ens desperta l’empatia. Realment, el millor de la proposta coreogràfica és el treball de gest amb els elements en contrast a les frases de moviment poc originals i profundes de la coreografia: com els ballarins juguen amb l’aigua, els moviments esculpits per l’efecte del vent, la sorra negra que llisca com l’aigua. Tot plegat trasllada sensacions molt nítides al públic. Es tracta d’un brindis a aquests moments en què gaudim de la pluja o la sorra quan caminem per la platja. Un ventall de sensacions i gestos vitals cada dia més amenaçats pel canvi climàtic que se’ns acosta amb violència.
En aquesta faula sobre l’equilibri dels elements, el personatge secundari però imprescindible és la comunitat: els catorze ballarins –en algunes ocasions amb mascareta– que remarquen la importància de la dinàmica de grup en aquest joc d’equilibris. Solstice és un espectacle que compta amb tots els elements –mai millor dit– per impactar i deixar petjada; ara bé, Li es queda en l’enunciat sense arribar a desenvolupar un discurs coreogràfic únic per a aquesta proposta. Les frases i les seqüències de moviment tot sovint recorden exercicis de classe de dansa contemporània usuals o fusions d’estils que no van més enllà del copiar i enganxar. Sembla que el missatge transmès visualment no impregna la pròpia coreografia i m’atreviria a dir que tampoc la música. A Solstice, Li aconsegueix enlluernar però sense que el missatge, que queda encallat en un eslògan visual, ens amari.
Imatge destacada: (c) Laurent Philippe.
