DELTACHAMBER MUSIC FESTIVAL. André Cebrián, flauta; Andrés Otín Montaner, oboè; Oleguer Beltran, violí; Marina Vidal, violoncel; Ester Lecha Jover, piano; Laura Ruiz, clarinet; Pau Rodríguez, clarinet. Obres de Händel, Hoffmeister, Beethoven, Bartók, Toldrà, Satie, Poulenc, Saint-Saëns, Ravel, Milhaud i Connesson. PLAÇA DE L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA. 1 D’AGOST DE 2020.
Instaurat com un festival de referència de la música de cambra del nostre país, el DeltaChamber ha viscut enguany marcat per dos esdeveniments extramusicals: el pas del temporal Glòria, que va castigar el mes de gener durament les Terres de l’Ebre, i, per descomptat, la COVID-19. Aquests dos fets van motivar que enguany els directors artístics, els clarinetistes Laura Ruiz Ferreres i Pau Rodríguez Ruiz, optessin per una edició reduïda amb lema “Parèntesi”.
Set solistes de reconeguda fama nacional i internacional van reunir-se per confegir un programa que durant dues hores van apropar-nos a les diferents emocions suggerides per breus obres de música de cambra. De “la por i el suspens” es va passar a “la felicitat i la joia” i de “la tristor i la nostàlgia” a “la sorpresa i el joc”. Un total de vint-i-una obres, des del Barroc de Händel a la delicadesa clàssica de Franz Anton Hoffmeister, passant per obres de Beethoven, Bartók o Toldrà i de la música francesa de Poulenc, Saint-Saëns, Ravel o Milhaud es van poder escoltar en una plaça de l’Ajuntament curosament adequada per complir les més estrictes mesures de seguretat pel que fa a aforament, distància entre les localitats, mascaretes, etc. Com va reconèixer Laura Ruiz, els concerts de cambra no estan pensats per ser escoltats a l’aire lliure, no només per la necessària amplificació que cal aplicar, sinó pels canvis d’humitat que afecten directament els instruments. Però davant dels inconvenients, la planificació del festival calia que seguís endavant. L’ocasió va reunir set solistes (André Cebrián, flauta solista de l’Scottish Chamber Orchestra; Andrés Otín Montaner, oboè solista de la Gewandhausorchester de Leipzig; Oleguer Beltran, solista de segons violins de la Filharmònica de Dortmund; Marina Vidal, violoncel·lista de la BBC Philharmonic de Manchester, i la pianista de la Banda Municipal de Barcelona, Ester Lecha Jover, a més de Laura Ruiz i Pau Rodríguez) en el que va ser el seu retrobament amb el públic en un concert en directe després del confinament.
També per complir les mesures de seguretat sanitària, el programa –iniciat amb la subtil Gymnopédie núm. 1 de Satie– s’estructurava en diverses combinacions de duos i trios que, curosament seleccionats, reflectien les diferents emocions de cadascun dels apartats abans esmentats. La delicadesa dels dos clarinets fluint per l’“Andante” de la Sonata de Poulenc o els ritmes folklòrics sota escales modals de l’inconfusible llenguatge de Bartók, a càrrec de Pau Rodríguez i Ester Lecha, recalaven en un final del primer apartat en “suspens” propiciat pel dinàmic “Très vif” de la Sonata per a violí i violoncel de Poulenc. Tot obeïa a un relat perfectament estructurat en què es donaven cita varietat d’obres, algunes de molt conegudes, com el Cigne de Saint-Saëns (delicadíssim el treball de Marina Vidal), d’altres de menys divulgades, com la Disco-Toccata per a clarinet i violoncel de Guillaume Connesson o el deliciós “Adagio” del Duo op. 7 de Franz Anton Hoffmeister en què la flauta d’André Cebrián i el violí d’Oleguer Beltran es van fondre en una suggeridora conversa segons els convencionals cànons clàssics. Música curosament seleccionada, amb moments virtuosístics, com la rítmica “Jeu” de la Suite op. 157b de Milhaud o l’evocador Sonetí de la rosada de Toldrà traçaven un relat en el decurs del qual s’evidenciava la qualitat d’aquests intèrprets. Violí i violoncel van cloure el concert oferint la bellíssima Passacaglia de Händel, que amb el seu brillant darrer acord major va donar pas, ja fora de programa, a una obra que, com va explicar Laura Ruiz, representava –dins aquest marc d’emocions– l’esperança. Els set músics van interpretar el bellíssim i hipnòtic Spiegel im spiegel (Mirall en el mirall) d’Arvo Pärt, mostra de l’estil tintinnabuli (campanes, en llatí) amb les seves veus homofòniques i el desplegament dels acords tríades servits per a l’ocasió pel piano impecable d’Ester Lecha. Un final elegant i refinat per a aquesta edició, que ha estat un “parèntesi” tot mirant vers un futur ben segur més esperançador.
Imatge destacada: (c) Albert Vidal/Vèrtex Comunicació.
