El diable som nosaltres

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Història d’un soldat. Música d’Igor Stravinsky, text original de Charles Ferdinand Ramuz. Conte musical. Narrador, diable, soldat: Sébastien Dutrieux. Direcció d’escena: Àlex Ollé (La Fura dels Baus). Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Vídeo: Emmanuel Carlier. Orquestra Simfònica Camera Musicae (violí, Bernat Bofarull; contrabaix, Jan Fité; clarinet, Jordi Cornudella; fagot, Dan-Andrei Bosinceanu; trompeta, Carlos Martí; trombó, Jordi Masip; percussió, Pau Montané). Coproducció de l’Opéra National de Lió, Opéra de Lausana i Opéra de Montpeller. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 19 DE JULIOL DE 2019.

Fa poc més de cent anys, el 28 de setembre de 1918, pujava per primera vegada als escenaris, a Suïssa, L’histoire du soldat, un “conte musical” d’Igor Stravinsky sobre text del seu amic Charles Ferdinand Ramuz.

Eren temps de guerra, d’escassetat, de trasbals. Stravinsky va fer de la necessitat virtut i amb L’histoire du soldat, per a tres actors i set músics, va fer una revolució dins la revolució que ell mateix havia fet amb els grans ballets que havia estrenat els anys anteriors. Si els ballets eren per a gran orquestra, ara Stravinsky se n’anava a l’altre extrem i feia una obra teatral mínima per a només set músics i amb un còctel tímbric nou i –com sempre– revolucionari: els extrems de cada família, els aguts i els greus: violí, contrabaix, clarinet, fagot, trompeta, trombó i percussió de jazz. Una sonoritat agressiva, àcida, feréstega i incòmoda per a les oïdes de l’època.

El tema: vell i original a la vegada. Un conte d’arrel fàustica reconfigurat a partir de contes tradicionals russos recollits per Aleksandr Afanàssiev: el diable vol obtenir l’ànima del soldat, representada pel seu violí, a canvi d’oferir-li riqueses i poder.

A les envistes del centenari de l’estrena de L’histoire du soldat, les òperes de Lausana, la ciutat on es va estrenar l’obra, Lió i Montpeller van acordar coproduir una nova producció de la peça encarregant-ne el muntatge a Àlex Ollé (La Fura dels Baus). Aquest nou muntatge, estrenat la primavera passada a Lió, va arribar finalment al Festival de Peralada.

Ollé refà completament L’histoire du soldat, respecta l’original d’Stravinsky i Ramuz, però hi afegeix materials nous, textos de Jean Cocteau i Paul Valéry i, molt especialment, un text esgarrifós que obre i tanca l’espectacle, la carta que el soldat Daniel Somers, veterà de la Guerra de l’Iraq, va escriure el 2013 abans de suïcidar-se. Aquesta carta i un referent cinematogràfic, la pel·lícula de Dalton Trumbo del 1971, Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun), que proporciona la idea visual del soldat agonitzant al llit de l’hospital i repassant la seva vida, constitueixen els eixos del treball d’Ollé.

En aquesta nova proposta, el narrador, el soldat i el diable són representats per un únic actor, un esplèndid Sébastien Dutrieux. D’aquesta manera, el diable no és presentat com una existència externa, com un mal que ve de fora, que hi és però que podria no ser-hi, sinó com l’inevitable cantó obscur de nosaltres mateixos. El diable som nosaltres.

Això complica escènicament i dramàticament les coses i qui no estigui força familiaritzat amb els materials originals d’Stravinsky i Ramuz pot arribar a tenir problemes per identificar qui és qui en cada moment; en qualsevol cas, encara que hi afegeixi complexitat, la idea és bona perquè enriqueix l’obra afegint-hi matisos i punts de vista nous.

La interpretació musical no va ser visualment destacada, perquè els músics, com si fessin nosa, van quedar arraconats en una mena d’altell, però va ser tan intensa, punyent i ben resolta com la contundent part visual i teatral del drama. Entre els set components de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, cal destacar la magnífica labor de Bernat Bofarull al violí. Una interpretació veritablement extraordinària.

Si del que es tractava era d’homenatjar Stravinsky i Ramuz en el centenari de l’estrena de l’obra, s’hauria de dir que la potència del muntatge d’Ollé va deixar els autors originals una mica en segon terme, però si del que es tractava era de demostrar que l’obra està totalment viva i és capaç de sacsejar sensibilitats i consciències, l’encert és absolut.

Imatge destacada: © Stofleth