PALAU BACH LOVERS. Pygmalion. Raphaël Pichon, director. J. S. Bach: Passió segons sant Mateu. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE MARÇ DE 2021.
Ara que ja sabem que mai res no tornarà a ser igual, ens agafen les nostàlgies, i les tradicions, que en un temps potser ens van semblar feixugues i paralitzadores –i potser ho eren–, ens semblen salvavides enmig del naufragi general.
La interpretació, pels volts de Setmana Santa, de les Passions de Bach havia esdevingut una tradició a Barcelona. Torna puntual la Setmana Santa, i amb aquesta ha tornat la Passió segons sant Mateu al venerable Palau, i, malgrat distàncies sanitàries i mascaretes, escoltar una vegada més aquells corals i aquelles àries és un dolç consol i ens deixa a l’ànima un sentiment inefable –segurament enganyós– de continuïtat.
La nòmina d’intèrprets de les Passions (més la de Mateu que la de Joan) que els darrers vint anys han passat pel Palau és impressionant. Enguany ha estat l’ensemble Pygmalion, un conjunt de cor i orquestra dirigit pel seu titular i fundador, Raphaël Pichon, qui ha rebut l’encàrrec de fer reviure una vegada més l’esgarrifosa narració feta per sant Mateu i musicada per Bach de la mort de Jesucrist.
Entre moltes altres coses –perquè també és, per exemple, glossa esfereïdora d’un dels pilars del cristianisme, el sentiment de culpa–, la Passió segons sant Mateu és la narració de la detenció, tortura i execució, gairebé un linxament, d’un dissident que qüestionava el sistema, un crim polític perpetrat per un poder que manipula les masses i que justifica les seves arbitrarietats amagant-se darrere un judici farsa en mans de jutges prevaricadors que ja tenen la sentència dictada abans de començar. Una vella història massa repetida.
En aquest sentit, la versió de Pygmalion de la Passió segons sant Mateu va ser exemplar, la narració del drama humà va ser intensa i això es va aconseguir principalment gràcies al treball excel·lent de Julian Prégardien en el paper de l’Evangelista que explica i condueix la història.
La reflexió sobre els terribles fets narrats expressada a través de les àries i els corals també es va resoldre a molt alt nivell. La compassió, la pietat, la culpa, el penediment van rebre per part del cor i dels solistes (cantants del cor que assumien rellevància de solista) l’expressió adequada. Pichon va proposar un fraseig molt lligat, molt cantabile, flexible i elàstic. El cor i l’orquestra, separats cadascun en dos blocs, com és preceptiu, van estar impecables i cal remarcar l’exquisit equilibri dinàmic entre veus i instruments. L’homogeneïtat en el color vocal del cor va ser una altra de les delícies de la sessió.
Va quedar clar que Pygmalion és ara un intèrpret de referència internacional i que no és una orquestra a la qual s’afegeix ocasionalment un cor, sinó un ensemble que està acostumat a treballar en grup.
El paper de Jesús va correspondre a Stéphane Degout, un gran baríton polivalent que fa molt pocs dies cantava òpera contemporània al Liceu (Lessons in love and violence). Degout, a més, es va reservar per a ell, i va resoldre magníficament, una de les “perles” de l’obra, el recitatiu i l’ària de Josep d’Arimatea, un dels moments més plens de dolç consol de tota la Passió.
