LA CLEMENZA DI TITO de Mozart. Llibret: Pietro Metastasio i Caterino Mazzolà. Paolo Fanale. Myrtò Papatanasiu. Stéphanie d’Oustrac. Anne-Catherine Gillet. Lidia Vinyes-Curtis. Mathieu Lécroart. David Greeves. Dir. d’escena: David McVicar. Dir. musical: Philippe Auguin. Producció Gran Teatre del Liceu creada pel Festival d’Art Lyrique d’Ais de Provença. LICEU. 19 DE FEBRER DE 2020.
Una consideració elemental que presenta la reposició d’aquesta obra és que va néixer fora de temps, fora d’època. El model argumental metastasià, que tant va fornir l’òpera clàssica, va trobar Mozart amb el pas totalment superat, aliè a un món que ell havia ajudat a transcendir de manera definitiva. La confecció apressada –sis setmanes– i simultània amb el gran cim, a més de característiques tan oposades a les de La flauta màgica, es manifesta en un tot d’incòmoda digestió creativa. Mozart va haver d’acceptar l’encàrrec d’aquesta òpera en honor i motiu de la coronació del príncep elector de Saxònia Frederic August III, fet que suposava atendre inevitablement unes certes concessions, clarament manifestades en l’argument; aquest culte immaculat a les excel·lències nobles del que es podria considerar alter ego –històric– del finançador de la festa.
Atapeït de feina –alhora es congriava el seu extraordinari Requiem–, La clemenza di Tito només podia acabar essent una òpera de fórmula o, si es vol, d’ofici o de tràmit; no d’excepció, com així va esdevenir inevitablement. No es podia exigir més.
Però això, altrament, no suposa manca d’al·licients, ni de valors, de densitat i de substància; perquè fins i tot en les circumstàncies més adverses, resultaria impossible en el compositor salzburguès; el geni sempre acaba surant per damunt de la contingència. I aquest és el motiu que malgrat el que s’ha exposat, malgrat un argument feble i poc creïble, amb una dialèctica bé-mal gairebé infantil, una notable absència de teatralitat i una escassa complexitat psicològica dels personatges, i, com en aquest cas, una dramatúrgia plana, sigui una òpera valuosa. Una òpera capaç de generar un clima d’acceptació i fins i tot d’entusiasme si és oferta amb dignitat, si és oferta sobretot per un equip vocal eficaç, especialment quan aquest concepte es pot fer arribar a fer sinònim de brillant. Un equip vocal sense noms estel·lars, ni veus imposants, ni proclivitats exhibicionistes gratuïtes, però devots del bon cantar mozartià.
En un conjunt de protagonistes gairebé exclusivament tipus humans bons –Tito fins i tot pot ser qualificat de tou–, a la soprano grega Myrtò Papatanasiu li va tocar l’únic dolent de la pel·lícula, al qual va donar una plena credibilitat, sense anar més enllà, sense fer-ne una creació personal. Sí que va anar més enllà la debutant Stéphanie d’Oustrac, magnífica i exultant de recursos en el seu paper preponderant de Sesto. La seva ària “Parto, parto” del primer acte i “Deh per questo istante solo” del segon van esdevenir autèntics punts cimers de la representació. Molt digne d’esment Lidia Vinyes-Curtis en el paper d’Annio: va saber imposar el seu personatge amb autoritat. Paolo Fanale és molt exactament un tenor mozartià, que aquí té pocs atots per lluir-se; en tot cas potser va accentuar més del compte l’esmentat atribut de tou al seu personatge.
Ja ens hem referit a la dramatúrgia. No hi hem sabut trobar cap motiu, cap detall, cap criteri definit; cap alè de creativitat; es tracta d’un treball rutinari, sense aportació enriquidora a una obra que, cal reiterar-ho, com a nervi dramàtic tampoc no ofereix grans possibilitats… des del respecte a l’essència de l’obra. Una altra cosa seria una reinvenció radical.
Philippe Auguin va conduir de manera fluida, sense brillantor però amb consistència, l’orquestra; el cor, amb un protagonisme relatiu, va defensar molt bé la seva en aquest cas força secundària parcel·la.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill
