PALAU GRANS VEUS-LIFE VICTORIA. Simon Keenlyside, baríton. Malcolm Martineau, piano. Obres de Brahms, Schubert, Poulenc i Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 10 D’OCTUBRE DE 2018.
La figura de Simon Keenlyside és reconeguda per la seva versatilitat. Operista que encarna des de Rigoletto a Don Giovanni i rols d’òperes des de Monteverdi a Berg, aclamat liederista i cantant d’oratoris. Una veu camaleònica recolzada en una dicció i projecció nitidíssima i un domini de l’escenari que sembla heretat de l’escola dramàtica del gran teatre anglès. Tot plegat configura una veu particular, que cerca l’absolut sentit de la paraula i que, malgrat tenir unes certes abrupteses dins el recorregut de la seva àmplia tessitura de baríton, posseeix el do de la comunicació i de crear una comunió absoluta amb el públic. Debut al Palau del baríton britànic acompanyat per l’aclamat pianista escocès Malcolm Martineau, en un concert amb el qual s’iniciava el cicle Palau Grans Veus i que es presentava en col·laboració amb el Lied Festival Victoria de los Ángeles (LIFE Victoria).
Després d’un record a la soprano Montserrat Caballé –a qui va ser dedicat el concert–, la música de Brahms va començar a sonar en la veu de Keenlyside acompanyat deliciosament al piano per Martineau, artista resident de l’actual edició del LIFE Victoria. Una veu heterogènia, amb un centre vocal meravellós, amb uns filats en pianíssim en el registre agut que causen un gran efectisme i uns greus ostentosos i consistents atorguen a la seva interpretació un constant interès, això sí, desmarcada d’altres interpretacions més escolàstiques. Quan ja a la segona part va cantar els lieder de Schubert, el seu refinament, el seu cant elegant, aquell meravellós color que va imprimir al sublim lied Nachtstück o la naturalitat amb què va cantar ja fora de programa el cèlebre Ständchen evidenciaven l’enorme categoria d’un artista que també fa de la naturalitat del cant una de les seves claus de seducció artística.
El domini de la gestualitat, de l’expressió facial sempre adient amb les paraules, i una dicció meravellosa, diàfana, bé cantés en alemany o en francès, eren un plus afegit a les interpretacions per acabar de copsar la simbiosi amb el públic, tan complexa d’aconseguir en tantes ocasions als recitals de lieder. Una gran part del programa estava dedicat a cançons de Poulenc. Le travail du pintre escrit l’any 1956 i musicat sobre textos de Paul Éluard dibuixa una música sobre diferents impressions artístiques de Picasso, Chagall, Miró, Gris, Braque, Klee…, el blau mediterrani de Miró, el cubisme de Picasso, la subtilesa de Braque; una música singular i personalitzada de complexa expressivitat, en la qual la mesura de les sonoritats, la manera que congenien veu i piano, creaven un món ple de subtileses en què Keenlyside novament va fer gala de mil i un matisos vocals acompanyats per un gest carregat d’una acurada expressió corporal. Pot cantar amb una mà posada a la butxaca, caminar sobre l’escenari abans de cantar la cançó següent, mirar a la llunyania per crear una atmosfera contemplativa o dirigir la mirada al cel coincidint amb les paraules “els pollancres es redrecen com dits enlaire i assenyalen la lluna” dels darrers versos de “Le grillon”. Keenlyside és un cantant per fruir del seu cant i del seu talent escènic. Les Histoires naturelles van ser un dels altres eixos vertebradors del programa. Cançons escrites l’any 1906 sobre paraules de Jules Renard, Ravel hi descriu amb subtilesa musical aspectes de diferents ocells amb una composició d’harmonies complexes confegint un quadre humorístic i descriptiu de les situacions en què podem trobar una pintada enfrontant-se amb les gallines o el temps que un paó espera la seva estimada per casar-s’hi. Keenlyside –que té estudis de zoologia per la Universitat de Cambridge, a més de ja ser des de petit un veritable amant de l’ornitologia– descrivia els ocells amb una subtilesa en el cant plena de naturalitat, gràcia i amb un toc d’humor que s’anava desgranant en cadascuna de les seves recreacions.
Tots els grans escenaris d’òpera, els més grans directors i orquestres, infinitat de premis i reconeixements avalen una carrera d’un cantant que connecta meravellosament amb l’audiència. Bravos i més bravos van propiciar ja fora de programa tres noves repeticions, dedicades a la música de Schubert i novament a un referent a la natura com Le papillon et la fleur, op. 1 núm. 1 de Fauré.
Va ser un gran regal.
La primera vegada que el vaig escoltar i veure va se la temporada 2003/2004, crec, al Liceu amb la soprano Natàlia Dessay amb Hamlet, no he oblidat la meravella que vaig viure.