FOLLET d’Enric Granados. Llibret d’Apel·les Mestres (versió concert). Albert Casals, tenor. Erika Escribà, soprano. Àlex Sanmartí, baríton. Carles Daza, baríton. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados (Xavier Puig, director). Orquestra de Cadaqués. Dir.: Jaime Martín. 36è FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. 3 D’AGOST DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
El 13 de febrer de 2016 Lleida vivia, en el marc de l’Any Granados, la recuperació en temps contemporani del drama líric català Follet, amb música d’Enric Granados i llibret d’Apel·les Mestres. Una feina encomiable que va rescatar de l’oblit aquesta peça, ben representativa de l’esperit modernista en l’àmbit musical, de la qual ja va parlar a bastament Mònica Pagès en la seva extensa crònica.
Ara, en ple temps de festivals estivals, toca fer una reflexió sobre el perquè una obra com aquesta, que ja va destacar per la seva factura excel·lent en ser presentada en societat l’hivern passat, només ha estat representada aquest estiu al Festival de Torroella de Montgrí. I de la mateixa manera que cal lloar l’esforç esmerçat pel dit festival a programar una producció musical costosa que d’entrada pot tenir un atractiu menor (i el perquè d’aquest fet mereixeria una altra reflexió), també cal advertir el flac favor que es fa a la cultura catalana si quan es troba una obra d’un valor com aquesta no es generen complicitats suficients entre les institucions per donar-la a conèixer, ni tan sols a Barcelona.
En qualsevol cas, la represa d’aquest Follet a Torroella de Montgrí –aquí en versió concert amb un reduït però agraït moviment escènic– va tenir una càlida rebuda d’un públic que omplia dos terços de l’aforament de l’Auditori Espai Ter.
En aquesta representació vam descobrir, efectivament, les virtuts que ja ens havien apuntat els afortunats de descobrir l’obra a Lleida. D’una banda, la factura impecable a nivell orquestral d’un mestre Granados que sorprèn enormement per la seva magnífica capacitat d’absorbir les influències wagnerianes –recordem que som en ple Modernisme, ben al principi del segle XX–; de l’altra, la bellesa d’algunes melodies, que troben el punt just entre l’element popular i el refinament melòdic culte que tan bé sabia desenvolupar Granados, fet demostrat a bastament en la seva obra pianística.
Follet sembla l’homenatge de Granados al mestre alemany Richard Wagner, en un temps en què aquest semblava dominar-ho tot, almenys en l’àmbit català. En l’òpera de Granados trobem reminiscències evidents al Tristany i Isolda –el segon acte és pràcticament un diàleg amorós a la penombra de la nit amb inspirades melodies embolcallades d’un coixí melòdic encisador– i alguna referència suggeridora –sobretot al primer acte, en la presentació del personatge de Follet– al passatge dels murmuris del bosc de Siegfried. Per últim, el preludi del tercer acte és una petita joia que hauria de ser incorporada al repertori català habitual, no envejant res les d’altres compositors contemporanis ja reivindicats els darrers anys. Llàstima, però, que malgrat l’inspirat text d’Apel·les Mestres, molt del gust de l’època, el drama peca d’inconsistència, amb un final tan abrupte com inversemblant en el context de la narració.
A nivell musical, la presentació a Torroella va permetre apreciar la factura orquestral excel·lent de Granados gràcies a la interpretació d’una sempre solvent Orquestra de Cadaqués, malgrat algunes imprecisions sobretot en la corda de violins, poc empastada en els passatges més lírics i exposats. Jaime Martín dirigí amb efusivitat, molt atent a buscar l’equilibri entre orquestra i veus, afavorit també per la magnífica acústica de l’Auditori Espai Ter. El Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida va oferir una bona interpretació gràcies a un magnífic empastament de les veus, malgrat que no es fes gaire entenedora la dicció, gens afavorida per la densitat orquestral dels seus passatges.
A nivell solista, repetien les veus que van protagonitzar la reestrena en temps moderns d’aquesta òpera, amb un protagonisme merescut del tenor Albert Casals com a Follet. La seva és una part extenuant, ja que el Follet apareix de manera contínua al llarg de l’òpera, amb una partitura molt lírica i expansiva. Casals va demostrar haver-se fet seva la part, amb una dicció i emissió excel·lents, amb un timbre clar i atractiu, molt adient al caràcter jovenívol del seu personatge. Al seu torn, Erika Escribà sorprengué com a Nadala, malgrat una pronunciació del català més postissa, amb una veu clara i homogènia. Va cantar molt bé Carles Daza en els seus breus papers de comte Martí i comte Guillem, i Àlex Sanmartí semblà molt esforçat com a Arnau i resolgué amb escreix el seu paper.
Tant de bo que aquest Follet es pugui conèixer en altres indrets de Catalunya i, per què no, de l’Estat espanyol i a l’estranger. Més d’un ferm defensor del Granados més folklòric tindria, segur, una grata sorpresa en descobrir més elements del seu vessant simfònic i català.
