GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Claron McFadden, Jarrett Ott, Davóne Tines, Alan Oke, Pablo Acosta, Aniol Botines, Joan Garcia Gomà, Matthew Thomson. Homes del Cor Jove de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Elkhanah Pulitzer, direcció escènica. Ludovic Morlot, direcció musical. D. Lang: Prisoner of the state. TEATRE GREC. 22 DE JULIOL DE 2023.
Superat l’equador d’un festival Grec especialment ric en música coral, arribava l’esperada estrena a l’Estat de Prisoner of the state, l’òpera que David Lang va compondre amb motiu de l’Any Beethoven, que es va escaure el 2020. La pandèmia va truncar la gira internacional amb què s’havia de presentar l’obra, coencarregada per set institucions, una de les quals l’Auditori de Barcelona –les altres: les orquestres Filharmònica de Nova York i Simfònica de Bochum (Alemanya), Òpera de Malmö (Suècia) i els auditoris De Doelen de Rotterdam (Països Baixos), Barbican Center de Londres i Concertgebouw de Bruges (Bèlgica). Només a Nova York i a Londres es va poder estrenar en la data prevista.
Amb tot, com a relectura contemporània de Fidelio, Prisoner of the state no ha perdut gens la vigència de què també gaudeix l’òpera de Beethoven. La idea central que “cap home no és lliure i l’única diferència entre la presó i l’exterior és que aquí hi veiem les cadenes” és repetida fins a la sacietat i contradiu, per tant, l’ideal del romanticisme en què es va gestar l’obra original.
Sense gaires més paral·lelismes amb Fidelio, la reiteració és, precisament, una de les característiques del llibret de Prisoner of the state –obra de Lang, igual que la música–, que, fet i fet, es podria reduir en bona mesura si se’n condensessin els missatges. També la partitura insisteix en patrons rítmics similars, sobretot a la primera part de l’obra, fins que no arriba la llarga intervenció solista –podríem definir-la d’ària, si acceptem que Prisoner of the state és una òpera– del presoner que escenifica Jarrett Ott i en què la música esdevé més melòdica. Altres fragments semblants, els trobem en un parell d’intervencions de l’assistent –recreació excel·lent de Claron McFadden– o el monòleg final del governador –Alan Oke. També el cor de presoners, format per una selecció d’una trentena d’homes del Cor Jove de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música, va protagonitzar els moments que la partitura li reserva, amb algun cor de caràcter fins i tot èpic. Tots els solistes van mostrar un bon treball vocal i actoral, en la mesura que la sonorització va permetre apreciar-ho, com també els quatre guàrdies, interpretats per altres membres del Cor de Cambra.
La posada en escena d’Elkhanah Pulitzer va quedar limitada per una escenografia molt esquemàtica però suficient per il·lustrar una trama senzilla: al fons, el reixat rere el qual cantaven els presoners; al centre de l’escenari, un passadís a l’entorn del qual es disposava l’OBC –segura i complidora en tot moment, i compenetrada amb el seu director, Ludovic Morlot– i a primer terme la reixa que dona accés a la masmorra on es troba el presoner i un forat on el carceller fa l’acció de cavar una fossa.
El públic va reaccionar amb entusiasme a aquesta història –tan adequada, d’altra banda, per a una jornada de reflexió electoral– amb forts aplaudiments, tant per als intèrprets com, sobretot, per a l’autor de l’obra, David Lang, que no es va perdre aquesta nova estrena de Prisoner of the state.
Imatge destacada: © May Zircus.
