SAMPLER SÈRIES. Ensemble Ascolta. Nit escenificada de Simon Steen-Andersen. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 15 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Les Sampler Sèries han tornat. Entesos, artistes, aficionats i curiosos tornen a tenir una cita mensual amb els camins actuals de la creació sonora gràcies a L’Auditori (que no vol dir necessàriament a les seves instal·lacions). Tenim per davant tota una temporada per trobar-nos amb un gran ventall de propostes de tot tipus amb l’epígraf “músiques de nova creació”. A més, com passa en els circuits més apassionats a la ciutat per les noves formes de les arts “en directe” (com la dansa, el teatre i, per descomptat, la música), ens esperen també converses i discussions postespectacle, com bé saben els que la temporada passada ja van viure alguna sessió d’aquestes Sampler Sèries. L’audició ja no és, ni voldrà ser mai més, un procés passiu amb codis establerts inamovibles i llenguatges predelimitats. Aquesta nova temporada s’inaugurava la setmana passada amb la presència i el monogràfic dedicat a Simon Steen-Andersen, creador sonor danès reconegut a tot Europa, interpretada per l’Ensemble Ascolta en col·laboració amb el Festival Ultima d’Oslo. Hem de dir “creador sonor” i no compositor perquè precisament el mateix Steen-Andersen es defineix no pas com un autor sinó com un director: no en el sentit anglosaxó de conductor (director d’una formació musical) sinó director (qui dirigeix i defineix una creació) i, a més, no com a theater director (director teatral o dramatúrgic), sinó com a inside director (director des de l’interior de l’obra). Joc de paraules, perfecta declaració d’intencions. Però anem per parts i parlem abans d’allò que es presentava fora de la Sala Oriol Martorell de L’Auditori.
La instal·lació IRR_Study #2 de Josep Sanz és, seguint les seves premisses, irregular, irracional i irreverent. Cinc pantalles al hall de la sala presentaven els cantants del grup vocal Neue Vocalsolisten d’Stuttgart (que podrem veure el mes vinent també al cicle) en la composició d’una obra contrapuntística a l’estil del Renaixement, però amb una matèria molt diferent: fragments d’enregistraments en vídeo. Tècnica ja sobradament coneguda en el món audiovisual, però aquí fent un pas més enllà: analitzant-ne la configuració, l’obra no segueix els paràmetres habituals de la instal·lació audiovisual, sinó que més aviat es mostra més propera a la composició musical. La veu és la matèria primera, però amb la diferència que els cantants no són els executants finals de l’obra, sinó el mateix compositor i la configuració de la seqüència de vídeo.
La discussió principal en acabar la Nit escenificada de Simon-Steen Andersen a L’Auditori girava entorn de l’originalitat o no de la proposta presentada. I és aquí on seguia la dicotomia i intercanvi de rols entre instal·lació i concert que vèiem en IRR_Study #2. Els espectadors que buscaven un concert aquella nit, es trobaven absolutament sorpresos pel que acabaven de veure: quatre obres centrals del repertori de cambra (Bach, Schumann, Mozart i Ravel) desconstruïdes, immerses en una proposta escènica amb desenes d’impulsos i interpretada per un ensemble d’alt nivell. “Tracto d’apropar la música de cambra de la mateixa manera com un director de teatre s’apropiaria un text clàssic. Tractant no de mirar enrere i simplement executar, sinó de buscar relacions amb el món contemporani, amb alguna cosa amb la qual puguem connectar però no en un sentit documental”, assegurava Steen-Andersen la vigília del concert en roda de premsa. No obstant això, els habituats a la creació escènica com a llenguatge trobaven la proposta del danès molt ben executada, però pertanyent als codis de dècades anteriors, poc innovadora. És cert que una certa estètica dels anys noranta regnava en l’espectacle i es feia inevitable pensar en David Lynch i la seva Mulholland Drive, però es podia llegir com una referència i un anacronisme buscats intencionadament. És aquesta estètica un dels nostres referents culturals en l’actualitat i d’aquesta manera connectem amb l’espectacle.
Una altra particularitat, ja com a reflexió final, radicava en una paradoxa: al contrari del que la lògica ha acostumat a definir, l’abús d’impulsos escènics augmentava la capacitat d’audició de l’espectador en el cas d’aquesta Nit escenificada. Tota l’estona passaven moltes coses damunt l’escenari acompanyades de la promesa del canvi constant, però això, en comptes d’ennuvolar la percepció del contingut musical d’aquesta gegantina instal·lació en directe, ens lligava sense condicions a allò que els músics interpretaven. Simon Steen-Andersen no era el creador d’allò que escoltàvem, sinó el conductor de la nostra audició.
Una nit més per gaudir de nous sabors o recrear-nos en els ja coneguts i entendre els processos de la creació sonora com un gran joc. Molt seriós i meticulós en la seva construcció, però al capdavall i de manera paral·lela, un joc amb la nostra escolta.
