PALAU CAMBRA. Kebyart (Pere Méndez, saxo soprano; Víctor Serra, saxo alt; Robert Seara, saxo tenor; Daniel Miguel, saxo baríton). Obres de Rameau, Mikel Urquiza, Ravel i Joan Pérez-Villegas. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE NOVEMBRE DE 2024.
Si fa gairebé un any el Kebyart debutava a L’Auditori, el desè aniversari del conjunt de saxòfons es va consumar en una vetllada de cambra molt especial, en què un programa amb essències barroques va conviure amb música nova sense perdre el fil conductor. El concert, amb regust d’homenatge a Ravel, va comptar amb una línia programàtica interessant; d’una banda, la Suite en Mi menor del segon llibre de peces per a clavecí de Jean-Philippe Rameau, dues peces de Ravel –amb motiu del 150è aniversari del naixement del compositor–, una “gairebé estrena” de Mikel Urquiza (1988), i una estrena absoluta de Joan Pérez-Villegas (1994), totes dues encarregades pel quartet.
La relació del saxòfon com a instrument amb el compositor francès en un context en què pràcticament només a França, vuitanta anys després de la invenció de l’instrument, havia estat integrat amb èxit dins de la música orquestral “clàssica”, va ser un dels elements centrals de la proposta. Un altre va ser el vincle de Ravel amb els mestres dels segles XVII i XVIII, representat per la famosa peça Le tombeau de Couperin, tot complementant cada meitat del concert amb les obres d’Urquiza i Pérez-Villegas, respectivament.
Alguns ja vam poder gaudir d’una part del programa al Festival de Peralada aquest estiu, on es van interpretar també la Suite en Mi menor i Le tombeau de Couperin. Igual que a l’agost, la interpretació d’aquest primer arranjament propi va satisfer les expectatives inicials, amb un conjunt ben cohesionat i explotant al màxim el caràcter que ofereix la música barroca passada pel filtre del llautó. En representació dels moviments de suite més “tradicionals” van destacar el duet entre soprano (Pere Méndez) i baríton (Daniel Miguel) a la “Courante” i, especialment, l’èmfasi rítmic de les “Gigues”. També destacable van resultar “Le rappel des oiseaux”, on els joves van estar hàbils als ornaments ornitològics, i la “Musette en rondeau”, tot firmant un altre inspirat duet entre soprano i alt (Víctor Serra).
Seguint precisament el camí de Rameau i els compositors francesos, Urquiza confecciona una obra detallista, orgànica i amb tints gairebé propis d’un estudi; una aproximació creativa i tècnica al món de l’ornamentació barroca, aplicada, però, al saxòfon; en les pròpies paraules del compositor bilbaí: “Defugint d’allò superflu i esdevenint [l’adorn] en quelcom substancial”. Les perfectibilités – traité d’ornement va sonar com una obra ben apresa i estudiada pels intèrprets, i demostrant gran coordinació a les escales “compartides” del primer moviment, decorada amb pinzellades de frullato i alguns multifònics molt ben assajats. Molt interessants van resultar els tremoli “vibratoris” lents resultants d’intervals dissonants propers entre dos instruments, en un segon moviment amb reminiscències antigues que recordaven l’himne O nuit de Rameau. Un altre gran capítol va ser IV. Song to the siren, en què el compositor teixeix un passatge amfibi amb glissandi lents i eteris, esquitxats per key slaps –sons produïts per les claus. En general, la peça va tendir a subordinar els tres instruments inferiors i donar al saxo soprano certs moments de protagonisme, i va acabar amb un esperat moviment ràpid, exuberant en virtuosisme frenètic, un dels punts forts del conjunt, seguint un discurs ric en idees.
L’equador del recital va continuar amb el capítol dedicat a Ravel, primerament amb la contemplativa Pavane pour une infante défunte, en un arranjament que potencia les línies melòdiques i els colors de l’harmonia, tot i ser una realització limitada forçosament a quatre veus simultànies. Va ressaltar la calidesa de Méndez dibuixant el tema principal amb elegància i equilibrant dinàmiques amb la resta. De la mateixa manera que també a Peralada, el quartet va fer gala d’un dels seus millors arranjaments amb Le tombeau de Couperin, tot aprofundint en el contrapunt de la fuga i tenyint de nous colors el ritme cortesà del “Menuet”, i acabant amb un quart moviment que va resultar un dels millors moments del recital. Va tancar el concert la proposta Pérez-Villegas amb un obra titulada Debout, Maurice!, tota una declaració d’intencions que resumia la inspiració que Ravel significa per als (cinc) protagonistes. L’estrena d’aquest collage en un moviment va transcórrer fluidament i sense ensurts amb un quartet infal·lible, molt atent a les exigències dels materials de Pérez-Villegas, si bé potser menys tècnics que els de l’obra d’Urquiza, més exigents en fluïdesa melòdica, en una obra que difícilment no recorda sonoritats pròximes a Ravel. L’alternança de textures i solos van dibuixar un interessant imaginari postimpressionista, culminat per un convenient crescendo final.
La Polka op. 22, originalment del ballet Golden age de Xostakóvitx va ser la divertida propina que oferí el quartet abans de la sorpresa de la nit, la nadala O holy night d’Adolph Adam cantada per Magalí Sare, amiga dels protagonistes, amb un quartet també òptim en l’acompanyament i deixant que la cantant desplegués tot l’esperit nadalenc en una vetllada de cambra molt especial.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
