EUGENE ONEGIN de Piotr I. Txaikovski. Svetlana Aksenova, Victoria Karkacheva, Elena Zilio, Audun Iversen, Alexey Neklyudov, Josep-Ramon Olivé, Mikeldi Atxalandabaso. Cor i Orquestra Simfònica del Liceu. Christof Loy, direcció d’escena. Josep Pons, direcció musical. LICEU. 27 DE SETEMBRE DE 2023.
Les portes del Liceu, tant les que van servir de teló de fons al fotoreclam (photocall) instal·lat a La Rambla, com les simbòliques –les de la nova temporada– ja tornen a ser obertes. Un títol emblemàtic del repertori rus, Eugene Onegin, ha donat el tret de sortida als propers mesos d’òpera, concerts i altres formats, com la instal·lació de Lolo & Sosaku que els assistents a la funció inaugural van poder veure al Saló dels Miralls, on encara s’estarà fins al 15 d’octubre.
A la sala, però, tota l’atenció va estar centrada en la coproducció excel·lent que ja s’havia estrenat a Oslo, pràcticament amb el mateix repartiment. Des del podi del fossat, Josep Pons va anar desgranant amb encert i intensitat creixents la bellíssima partitura de Txaikovski, que dalt de l’escenari van defensar, entre d’altres, quatre grans veus.
En un títol que atribueix un protagonisme especial als dos personatges masculins principals, el baríton Audun Iversen i el tenor Alexey Neklyudov van rivalitzar en els papers d’Onegin i Lenski, respectivament, amb contundència i rotunditat el primer, i amb un cant més mesurat i rodó el segon, com correspon al seu rol i com escau a moments com l’ària més divulgada de l’òpera, la cèlebre “Kuda, kuda”, que va ser degudament aplaudida.
Pel que fa a les veus femenines, Svetlana Aksenova va complir com a seductora Tatiana, mentre que Victoria Karkacheva assumia el paper d’Olga, que no ofereix tantes oportunitats de lluïment. No va acabar d’agradar, en canvi, la veterana Elena Zilio com a Dida, que va abusar d’un registre greu destimbrat i excessivament deslligat de la resta de la tessitura.
L’escenografia de Raimund Orfeo Voigt –que reproduïa el saló d’una casa a la primera part i mostrava una paret blanca amb una sola porta a la segona– ja s’havia presentat com a minimalista, però més enllà d’això, aconseguia un efecte asfixiant per il·lustrar la psicologia dels personatges a costa de sacrificar la major part de l’amplíssim escenari del Liceu. Ho va compensar la direcció d’actors excel·lent de Christof Loy, que va evitar que fins i tot en les escenes en què tot el cor està en escena ningú prengués mal.
A Eugene Onegin, la reflexió sobre el pas del temps es palpa a cada moment i és la base de les situacions invertides que explica la trama. Un pensament adequat, doncs, per a qualsevol moment d’inici, com ho és la inauguració d’una nova temporada d’òpera.
