ESTIU AL PALAU – GREC FESTIVAL. “Vers la llum”. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Eulàlia Valldosera, artista i mediadora. Josep Pons, director. Simfonies de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE JULIOL DE 2020.
La confusió creada per informacions contradictòries de les autoritats que ens governen feia témer que el concert potser no es podria fer. Finalment la sensatesa es va imposar i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu va poder protagonitzar el primer concert simfònic al Palau després de la reobertura.
El programa era dels de “clàssics populars” amb la Simfonia núm. 41, KV 551, “Júpiter” de Mozart i la Simfonia núm. 5, op. 67 de Beethoven. Molt allunyada de l’ecosistema musical operístic en què es mou habitualment, s’esperava de l’Orquestra del Liceu un rendiment correcte i prou; a més, enfrontada a dues peces musicals colossals que formen part de l’educació bàsica del melòman i que tothom coneix –o creu conèixer– fil per randa, l’expectativa del públic era alta i venia orientada per les històriques “versions de referència” de les grans orquestres especialitzades en el repertori simfònic.
La sorpresa, agradabilíssima, va ser que el rendiment de l’Orquestra del Liceu va ser molt alt en el sentit estricte de la materialitat física del so, i les versions d’ambdues peces proposades pel director titular de l’orquestra, el mestre Josep Pons, van ser de molt alta qualitat artística.
Cal destacar en primer lloc que l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, allunyada de l’activitat durant mesos, ha mantingut un nivell de forma magnífic. Tot va sonar gairebé sempre molt bé i les fustes van assolir l’excel·lència en el primer i segon moviments de la Simfonia de Mozart i en el segon moviment de la de Beethoven.
Josep Pons va proposar unes lectures bàsicament canòniques de les peces, però plenes de matisos de gran qualitat. Va atacar l’“Allegro” inicial de la Júpiter potser una mica menys vivace del que indica la partitura, però amb un fraseig melòdic delicadament dibuixat i vigoritzat amb subtils èmfasis dinàmics perfectament executats pels músics. Més endavant, Pons va mantenir la claredat de l’explicació en l’endimoniat bosc contrapuntístic final que proposa Mozart.
A Beethoven li va fer posar un peu al classicisme i l’altre al romanticisme i no va caure en el parany habitual de fer una lectura excessivament romàntica d’una peça, la Cinquena Simfonia, que encara no n’és plenament. Al tercer i quart moviments va aconseguir molt encertadament incrementar la tensió del discurs musical sense forçar la dinàmica. El resultat global va ser excel·lent, l’Orquestra del Liceu fa bones simfonies.
El concert va tenir lloc, com es habitual en la “nova normalitat”, sense pauses ni programa de mà. Entre les dues simfonies, l’artista i mediadora Eulàlia Valldosera va oferir una performance que volia justificar el títol “Vers la llum” que tenia el conjunt de la sessió. Es va penjar d’una barra que va ascendir fins al sostre de l’escenari del Palau un immens llenç de plàstic molt fi permanentment agitat per uns ventiladors situats a la part posterior de l’escenari. Aquest llenç, a partir del text que Valldosera llegia al peu de l’escenari, volia ser vel, tel, membrana cel·lular o epiteli. Molt suggeridor, però una mica confús i amb una sonorització deficient del discurs ple de les rimes i al·literacions que caracteritzen algunes de les performances de l’artista.
Imatge destacada: (c) Alfred Mauve / ICUB
