ADRIANA LECOUVREUR de Francesco Cilea. Aleksandra Kurzak, Daniela Barcellona, Freddie De Tommaso, Ambrogio Maestri, Carles Cremades. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. David McVicar, direcció d’escena. Patrick Summers, direcció musical. LICEU. 16 DE JUNY DE 2024.
L’últim títol operístic escenificat d’aquesta temporada al Liceu, Adriana Lecouvreur, es presenta en la reposició d’una producció que ja s’hi va poder veure fa dotze anys però que resisteix bé el pas del temps, probablement perquè es tracta d’una posada en escena classicista, que no trasllada l’acció en l’espai ni en el temps i que esdevé una il·lustració magnífica del teatre dins del teatre que narra aquest títol.
Els canvis de repartiment, tan freqüents com criticats de fa mesos, han afectat especialment aquesta òpera, que no tan sols ha perdut l’atractiu de sentir determinades veus, sinó que ha hagut de refer la combinació de les que finalment hi participaran al llarg de les set funcions que se’n faran.
Per a la primera funció, el rol protagonista es va confiar a la polonesa Aleksandra Kurzak, que afrontava el paper per primer cop. Va superar el repte sobradament, si bé els nombrosos canvis de registre –no tan sols vocals– que comporta el personatge demanen, lògicament, un temps d’aprenentatge, interiorització i sedimentació que potser no ha tingut.
Al seu costat, Freddie De Tommaso va convèncer plenament –per tercer cop aquesta temporada al Liceu– en allò que sap fer més bé, l’òpera escenificada. La seva interpretació de Maurizio va deixar molt més bon record que les aparicions que ha fet darrerament a casa nostra en format de recital.
També van ser molt aplaudits el Michonnet d’Ambrogio Maestri, segurament perquè el públic estava delerós de demostrar-li la seva estima més que pels resultats d’un paper que no li permetia gaires moments de lluïment, i la princesa de Bouillon de Daniella Barcellona, que es va anunciar que cantaria tot i trobar-se indisposada.
Entre els secundaris, molts cantants locals –Carlos Daza, Marc Sala, Carlos Cremades, Anaïs Masllorens– van contribuir a donar vida a una partitura emblemàtica, amb més moments delicats que expansius i farcida d’ecos que recorden altres compositors, sobretot contemporanis de Francesco Cilea.
El Cor del Liceu hi va fer una contribució molt esporàdica i Patrick Summers va dirigir amb competència perquè tot arribés a bon port.
Imatge destacada: © Sergi Panizo.
