TEMPORADA OBC. Kebyart. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Jaume Santonja, director. Obres de Stravinsky, Glass i Txaikovski. L’AUDITORI. 18 DE NOVEMBRE DE 2023.
Amb el tercer disc acabat de sortir del forn, el quartet Kebyart debutava dissabte passat a L’Auditori interpretant el Concert per a quartet de saxofons de Philip Glass, una de les propostes més peculiars del que resta de l’any, i compartint programa amb un bon àpat simfònic, la Simfonia Manfred, op. 58 de Txaikovski. El director Jaume Santonja, també debutant, i els integrants Pere Méndez (saxo soprano), Víctor Serra (saxo contralt), Robert Seara (saxo tenor) i Daniel Miguel Guerrero (saxo baríton) han coincidit en un espai ben significatiu, tenint en compte els seus inicis a l’ESMUC, i en un punt clau de les seves carreres: encara molt de camí per endavant i ja molt de camí recorregut (i reconegut) per darrere.
Si el quartet de corda és l’agrupació de cambra per excel·lència dels segles XVIII i XIX, ja fa temps que s’accepta que el quartet de saxos n’és la contrapartida moderna, o de forma més convenient, “contemporània”. La capacitat d’aquesta formació (i del propi instrument) de sintetitzar la nova música i la tradicional, ja sigui a través dels originals, o de l’arranjament, i d’adaptar-se a gèneres musicals tan diversos com el jazz, el rock o l’impressionisme és una característica ben coneguda en els temps que corren. La proliferació dels quartets de saxo les darreres dècades i la seva popularitat no passa per mals moments. Tot i així, hi ha qui podria pensar que no resulta tan habitual poder assistir a una obra simfònica “amb saxos”. Deixant al marge el complex tema de la integració de l’instrument a l’orquestra (tractat des de la pròpia invenció d’Adolphe Sax), les noves tendències de l’academicisme musical han afavorit l’ampliació del repertori, però no és gaire habitual que aquestes obres es programin a les grans sales de clàssica. Amb tot, en línia del que esmentàvem abans, el conjunt Kebyart ha sabut mantenir-se fidel al seu enfocament “creatiu i obert” concedint multitud d’estrenes de noves obres i produint nous arranjaments de compositors tan llunyans com Johann Sebastian Bach.
Abans dels saxofons, el jove valencià Santonja dirigia la peculiar Simfonia per a instruments de vent d’Igor Stravinsky, amb el seu característic so aspre i tempo calmat. Santonja i els seleccionats de l’OBC es van entendre bé i van aconseguir un bon balanç en la contínua alternança de sordines en busca del sentit profund i de dol que Stravinsky diposità en l’obra, dedicada a la mort de Debussy.
Ja amb nou llautó a l’escenari, el Concert de Glass va començar amb bons aires, amb uns saxos ben associats al teixit orquestral i resseguint línies (al principi amb més notorietat al tenor i al baríton) al llarg del discurs minimalista del primer moviment. Cal destacar els grans dots escènics dels integrants, especialment el del soprano Pere Méndez, durant una obra especialment reiterativa (no en el mal sentit), en què els materials musicals són contínuament reexposats, i això pot acusar la sensació de repetició (i avorriment). L’animat segon moviment va requerir especials atencions rítmiques per a tots els protagonistes, i es va poder gaudir d’un autèntic diàleg de seccions que va arrencar un espontani i massiu aplaudiment en acabar. Tenor i soprano van tenir els seus frasejos inspirats abans de donar pas a l’eufòric quart moviment, que destil·lava, a les mans dels Kebyart, una energia contagiosa. Amb gran sincronia, els convidats van gaudir sota la batuta de Santonja entre la nodrida percussió i l’èxtasi orquestral. Unes propines de Mendelssohn i de Jörg Widmann (que va dedicar una obra als Kebyart) van tancar un debut espectacular i enlluernador a la Sala Pau Casals.
Amb reforços i bateries carregades, l’OBC va afrontar la Simfonia Manfred amb múscul i dramatisme, gairebé més còmoda que durant al Concert de Glass. Van destacar-hi les seccions intermèdies de corda durant el primer moviment, i bellíssims passatges d’arpa durant el segon. Després d’un “Andante” molt inspirat als violins, l’OBC va tancar la tarda amb un divertidíssim “Allegro con fuoco”, amb una contundent fuga i amb gran ull per a cada detall.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
