Jordi Bonell & Jordi Farrés
Musica cordis
Moojal Records, 2024
El 18 de novembre ens va deixar Jordi Bonell. A molts, aquest nom no els deu sonar de res, però estem parlant d’un dels guitarristes més notables que han voltat per Catalunya durant els últims cinquanta anys. Nascut a Barcelona el 1958, el Jordi va començar a destacar a mitjan dels anys setanta com una jove promesa del jazz laietà carregat de ressonàncies mediterrànies formant part de la gloriosa escuderia que es va crear a l’entorn de la sala Zeleste.
En aquella època Bonell va ser membre de grups com Secta Sònica i Música Urbana, i va tenir la oportunitat de marxar a Nova York per perfeccionar-se al costat de virtuosos com Jim Hall. També va muntar el seu propi grup, l’efímer Azúcar Imaginario, però com que era poc amic dels protagonismes, es va estimar més romandre a l’ombra com a acompanyant de solistes de tota mena d’estils: Gato Pérez, Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Dyango o Santiago Auserón, a més de molts altres companys de tasques jazzístiques. Fins i tot va arribar a tocar improvisadament amb el trompetista Chet Baker al final dels vuitanta, quan es va quedar sense guitarrista en una de les seves visites a Barcelona.
Al final algú va convèncer Jordi Bonell de fer un disc amb el seu nom, i el 1996 va enregistrar Àngel, només amb la seva guitarra. Després, en va fer dos més, però ell ja havia decidit abandonar els escenaris i dedicar-se a la tasca pedagògica al Conservatori del Liceu, el Taller de Músics i l’ESMUC, on va deixar palesa la seva categoria com a mestre de diverses generacions de guitarristes.
Coincidint amb la seva desaparició, ha aparegut un últim disc de Jordi Bonell, realitzat amb un altre guitarrista que va ser alumne seu, i que també s’ha guanyat el prestigi que té: Jordi Farrés. El treball, publicat en una edició limitada de 250 exemplars, es titula Musica cordis i, tal com indica el nom, és una obra que ens parla d’una música que ve del cor i va cap al cor. Es tracta d’un diàleg més aviat intimista entre dues guitarres consagrades, una conversa a la vora del foc carregada de classicisme, lirisme i harmonia, en la qual dos amics es diuen les coses amb sinceritat. És un disc molt senzill, fins i tot familiar, i alhora és un compendi magnífic de bon gust, de savoir faire. Al cap i la fi es tracta del llegat d’un geni de les sis cordes que ens costarà d’oblidar.
