PALAU 100. Orquestra Filharmònica de La Scala. Riccardo Chailly, director. Obres de Beethoven i Mahler. PALAU DE LA MÚSICA. 3 D’OCTUBRE DE 2022.
Palau 100 va inaugurar la seva temporada amb un concert que quedarà a la memòria d’una gran quantitat del públic que omplia la sala de gom a gom. Amb un convidat d’honor i que ja no ha de demostrar res a ningú, Riccardo Chailly va oferir una Primera de Beethoven i Primera de Mahler que sonaven noves, en una lectura plena de matisos i colors.
L’Orquestra Filharmònica de La Scala es va presentar al Palau amb el podi engalanat de vellut vermell amb referència a les seves arrels operístiques. El director italià, sempre somrient, va arrencar la Simfonia núm. 1 en Do major, op. 21 de Ludwig van Beethoven amb gest enèrgic i extraient un so ple, gairebé carnós i alhora nítid de la formació, tot i algunes imprecisions en les entrades solistes al llarg de l’obra. Chailly ja fa anys que ha girat com un mitjó algunes de les obres més emblemàtiques del repertori clàssic, i en el cas de Beethoven i, sobretot, en la Primera de Mahler, ens en va donar unes lectures entre sorprenents i fascinants.
A Beethoven li va extreure tots els colors possibles, va controlar-ne de manera magistral els contrastos i va obtenir tot el lirisme possible de les fustes –oboè i flauta–; va jugar amb les dinàmiques creant un segon moviment elegant i un tercer ple de diàlegs diàfans que en altres formacions no queden clars, i vam sentir les influències de Haydn i la lleugeresa de Mozart, tan allunyades del so dens beethovenià que vindrà després, gràcies a uns tempos animadets.
Però el plat fort de la nit va ser la Simfonia núm. 1 en Re major, “Tità” de Gustav Mahler. Amb un domini extraordinari de la partitura, Chailly va accentuar contrastos en una lectura tan detallista i intel·lectualitzada que semblava una operació de microcirurgia. Amb uns canvis de dinàmiques constants, el director va crear clímaxs dramàtics al més pur estil operístic. Al primer moviment, el fraseig delicat dels violins entrants va crear una atmosfera magnètica que va anar creixent fins a un forte tan explosiu que al mestre li va sortir disparada la batuta, que li va tornar amablement una violinista mentre amb la mà esquerra seguia dirigint. Tot i que l’orquestra milanesa va patir alguns desajustaments esporàdics, en arribar al tercer moviment va començar el miracle Chailly, iniciat amb la marxa fúnebre construïda sobre el Frère Jacques en to menor del contrabaix solista que després viatja cap a altres paratges més lírics per acabar amb el so d’una fanfara per a banda a tot drap. El quart, brillant, però sense excessos, va omplir d’expressivitat i intensitat el Palau per acabar amb un cop sec que el públic va respondre saltant de la cadira com empès per una molla en una forta i merescudíssima ovació.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
