BCN CLÀSSICS. Orquestra Filharmònica de Múnic. Zubin Mehta, director. J. Brahms: Simfonia núm. 2, en Re major, op. 73, i Simfonia núm. 4, en Mi menor, op. 98. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE GENER DE 2024.
Després que l’any passat Zubin Mehta va haver de cancel·lar alguns concerts per problemes de salut, l’expectació sobre el que oferia al Palau de la Música era màxima. I Mehta, tot i els seus vuitanta-set anys i un caminar una mica fràgil, va demostrar que està en una forma musical excel·lent en un concert que va ser més que una simple interpretació, va ser una trobada emocional entre un director de llegenda, una orquestra excepcional i un públic apassionat.
La seva direcció al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Múnic va ser, simplement, magistral. Davant d’un públic que omplia de gom a gom la sala, el director indi, assegut al podi en un tamboret alt, va demostrar el domini de les Simfonies de Brahms, la Segona i la Quarta, que va dirigir de memòria: un domini absolut. Va dotar-les de vitalitat, expressivitat extrema, passió i sensibilitat. I ho va fer sense gaires escarafalls, amb gestos suaus i amplis, mantenint mirades còmplices amb els músics i somriures d’aprovació.
La vetllada va començar amb la Simfonia núm. 2, en Re major, op. 73 de Brahms, i ja des de les primeres notes es va veure la compenetració perfecta entre el director i una orquestra en estat de gràcia elaborant contrastos, dinàmiques i una musicalitat infinita. I si a l’“Allegro” ja va destacar el diàleg entre les cordes en el tema principal, situades a banda i banda del director, a l’“Adagio” les trompes van sonar transcendents i els metalls, esplèndids, per passar a destacar l’oboè solista al tercer moviment i culminar amb una passió desbordant.
La Simfonia núm. 4, en Mi menor, op. 98 va seguir el mateix camí, en una interpretació genial que va sonar melancòlica i passional, amb els músics especialment entregats, unes trompes brillants i una flauta dolça i emotiva, com els fagots i les cordes greus, tot pujant d’intensitat fins a assolir un so comú impactant. La profunditat de la interpretació va capturar l’essència de la composició i va transportar el públic a través de les complexitats emocionals i els matisos tonals de l’obra.
Amb el concert de diumenge va quedar ben clar que hi ha molt de Mehta per endavant i que la seva vitalitat és extrema, ja que el concert de Barcelona és només l’inici d’una gira Brahms que, amb l’orquestra bavaresa, el portarà a diferents ciutats d’Espanya i a Nova York.
La vetllada va culminar amb una propina enèrgica i festiva, l’arxifamosa Dansa hongaresa núm. 5, que el públic va ovacionar dempeus a cor què vols, en una nit que va deixar una impressió duradora, tot recordant la capacitat de l’art de transmetre emocions profundes en un viatge sonor inoblidable.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
