47è VOLL DAMM FESTIVAL JAZZ BARCELONA. Chick Corea & The Vigil. L’AUDITORI. 22 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Albert Suñé
L’actuació de Chick Corea i el seu jove grup, The Vigil, va tenir dues parts ben diferenciades pel que fa a la qualitat de la música que van oferir. En la primera, el funky-latin que van deixar anar no va arribar en cap moment. Especialment perquè els dos temes d’aquest estil es van allargar molt i perquè el grup no va poder trencar una fredor manifesta que ja s’albirà des dels primers compassos. I això que els músics que hi havia a l’escenari eren tècnics excel·lents. Es tractava, a part de Corea, que interpretà al piano, de Tim Garland, saxos, clarinet baix i flauta travessera; Charles Altura, guitarra; Carlitos del Puerto, contrabaix; Marcus Gilmore, bateria, i Luisito Quintero, percussió.
Però al tercer tema tot canvià. Es tractà d’un tango que el pianista interpretà a la seva manera, embolicant-lo amb diferents ritmes i sensacions, i que rebé un suport magnífic dels seus companys. I, a continuació, tal com havia succeït en la cloenda del Festival de fa tres anys, Corea donà entrada a un excompany en algun dels seus combos: el baixista català Carles Benavent. Si el 2012 aquest només aparegué al bis, en aquesta ocasió ho va fer abans d’iniciar-se el quart tema. I ja s’hi va quedar fins al final. Potser perquè ja que el grup havia iniciat la remuntada, el líder va pensar que amb Benavent la cosa pujaria encara més de nivell.
I va ser així. El sextet es va trobar a gust amb el nouvingut, aparegué el flamenco-jazz i les prestacions dels set homes assoliren una qualitat molt alta. Aleshores hom va poder fruir d’una demostració anorreadora de Chick Corea al piano i també –en el bis– als teclats elèctrics, el bufador Garland estigué superb amb qualsevol dels tres instruments, Altura escalfà una guitarra un bon xic freda fins aleshores, Del Puerto i el baixista barceloní es van galvanitzar mútuament, i Gilmore i Quintero es van tornar saltadors i entremaliats. D’aquesta manera el públic va poder gaudir amb les excel·lències d’un grup ja totalment lliurat i amb els diàlegs dels solistes, sempre exquisits. Amb menció especial per a Corea, Garland, Del Puerto i Benavent, que van assolir la matrícula d’honor.
I això que només es van interpretar sis temes en tot el concert! Que va durar dues hores. O sigui, amb una mitjana de vint minuts cadascun. Fruit d’això, hi hagué alguns moments repetitius. Però la classe de la gent que hi havia a l’escenari ho cobrí tot. I no va ser gens estrany que el bis fos Spain, amb els compassos inicials del Concierto de Aranjuez, que tots van brodar.
