FUNDACIÓ MAS MIRÓ-AJUNTAMENT DE MONT-ROIG DEL CAMP. H. Parra: La masia ressonant (set Constel·lacions). MAS MIRÓ (MONT-ROIG DEL CAMP). 30 DE JULIOL DE 2022.
El compositor Hèctor Parra va presentar al Mas Miró de Mont-roig del Camp la preestrena mundial de La masia ressonant, en un concert-taller que incloïa set de les vint-i-tres Constel·lacions, corpus musical que serà estrenat de forma íntegra a l’Auditori de Barcelona.
La sèrie pictòrica de Joan Miró s’ha erigit en una de les produccions cabdals de la seva obra coincidint en el temps creatiu amb l’inici del franquisme i la invasió nazi de França. Miró just es trobava entre dos focs: creuar la frontera espanyola per establir-se a França. Aquesta obra emblemàtica del llegat de Miró creada entre el 1939 i el 1941 va esdevenir al llarg de la pandèmia el punt de mira per a Parra, profund coneixedor i estudiós de l’obra de Joan Miró.
A París, Parra va confegir aquesta creació en un moment d’incertesa personal en què, de cop, es veien truncats els encàrrecs, les estrenes, els concerts en directe… En definitiva, la vida professional del compositor. Creava una obra amplíssima sense haver rebut prèviament l’encàrrec de fer-la. El propi Hèctor Parra explicava l’any passat des de les pàgines de la «Revista Musical Catalana», en un esplèndid article titulat “El camí de Joan Miró cap a les Constel·lacions. Un far per navegar en temps de pandèmia”, la gènesi i els trets fonamentals d’aquesta composició gestada a París en companyia d’Imma Santacreu en què es pot percebre el coneixement ampli i profund que posseeix de l’obra de l’artista.
Amb els punyents i també cristal·lins poemes originals escrits i recitats pel mallorquí Arnau Pons i amb la companyia de les pianistes Lluïsa Espigolé i Imma Santacreu, a Mont-roig del Camp, localitat essencial en la vida i l’obra de Joan Miró, es va viure aquesta estrena en un espai tan emblemàtic com la masia que va inspirar a Miró la pintura emblemàtica –ara a Washington– gestada entre els anys 1921 i 1922.
Aquest cicle poeticomusical confegeix un melodrama musical de textures punyents en què les paraules acurades i vehements, amb metàfores que relaten tot el dolor i l’angoixa de Miró, les pors interiors que vivia el poeta Arnau Pons, són acompanyades per una música que en aquest cas va ser concebuda abans que les paraules. Un piano preparat tocat a quatre mans amb què s’empren infinitat de recursos sonors i alguns elements artificials, com pintes i raspalls fregats per sobre les cordes que evoquen el so dels grills (“Constel·lació 5, Dona de l’aixella rossa”), didals metàl·lics (“Constel·lació 11, Cant del rossinyol a mitjanit i la pluja matinal”), amb elements tan arrelats en Miró com els cargolins de mar curosament fregats per les cordes creant uns efectes màgics i d’una plasticitat única, esdevenen elements sonors curosament escollits per crear efectes colpidors.
Som davant d’una composició en què Parra ha explorat les Constel·lacions amb saviesa –i amb un coneixement minuciós de cadascun dels detalls que amaguen: dones, monstres, estrelles… sobre fons a vegades marrons, d’altres de colors més clars–, tot creant una paleta de colors, textures i timbres que evoquen i aprofundeixen plenament el missatge tan avançat que Miró va reflectir en aquestes pintures magistrals.
Hèctor Parra explicava amb detall les peculiaritats de cada obra mentre poeta i pianistes ens oferien un tast de cadascuna de les set Constel·lacions escollides; després, amb el públic ja comprenent cadascuna de les particularitats i el perquè de cada peça poeticomusical, van ser interpretades de manera seguida. La cruesa de la poesia amb paraules sàviament mesurades al poema Ocell migrant, la música perfeccionista per a piano a quatre mans de l’Ocell diví, l’avantguardisme de Parra portat a la màxima expressió, amb creacions acurades, amb efectes meditats fins a un detallisme extrem, ens obren les portes a una de les composicions musicals d’avantguarda de més rellevància i transcendència creades dins el nostre panorama contemporani. L’exploració, unes partitures que no superen els cinc minuts però que exploten una gamma d’efectes d’un gran impacte auditiu, sempre copsen l’angoixa que Miró sentia quan les va crear.
La masia de Miró, el paisatge d’oliveres i garroferes, aquest espai emblemàtic tan lligat als estius del pintor barceloní, explica per si sol bona part de la seva essència, i en la nit de dissabte passat es va convertir en el millor dels escenaris per a aquesta preestrena d’una part de les Constel·lacions, una obra complexíssima meravellosament interpretada per les dues pianistes tan versades en el piano d’avantguarda i amb el poeta Arnau Pons recitant els seus propis versos. Un luxe.
