IBERCAMERA. Orquestra Simfònica SWR Stuttgart. Dir.: Theodor Currentzis. Obres d’Strauss: Mort i transfiguració, op. 24; Mahler: Simfonia núm. 1, en Re major, “Tità”. L’AUDITORI. 4 DE MARÇ DE 2020.
En una ciutat perduda en l’enormitat de la Rússia (Perm), ignota per a la majoria de nosaltres, un director d’origen grec, Theodor Currentzis, va elaborar junt amb l’orquestra Musicaeterna i solistes vocals no especialment coneguts una versió de Les noces de Figaro vibrant, original i plena de detalls de genuí gust mozartià. La va seguir un Così més que interessant, en què els jocs de miralls i els ecos jocosos es multiplicaven. Finalment havia d’arribar el torn, tan esperat, del tremend i sempre fascinant Don Giovanni. I la versió resultant va decebre descaradament. Poc consistent, amb rampells puntualment capriciosos i, en definitiva, decisions interpretatives difícils de comprendre, molt per sota de les expectatives generades –potser de forma no volguda– per la condició de “fenomen” del director.
Al capdavant de l’Orquestra Simfònica SWR Stuttgart, Currentzis s’estrenava ahir en el marc del potent cicle Ibercamera a L’Auditori i a la ciutat de Barcelona, que visitarà així mateix l’any vinent. L’etiqueta d’enfant terrible el precedeix, fins i tot si la seva data de naixement indica que és a prop dels cinquanta. Certament, el seu aspecte és juvenil, descaradament modern i desacomplexat, cosa que no sobreabunda al món de la clàssica –i que mai està de més per obrir aquest món al gran públic, entre altres motius. Qui més qui menys, en qualsevol cas, no som pocs els que hem emprat l’epítet afrancesat per referir la vivacitat i l’atreviment de les seves lectures, que eventualment revelen aspectes inadvertits de la partitura, i –en el millor sentit– l’“actualitzen”. Pensem per exemple en la seva reeixida Consagració de la primavera.
La fama precedia el director, dèiem, i el públic ho va fer saber des de l’inici de la vetllada amb aplaudiments vehements i la profusió incontinent d’algun “bravo!” a la fi de la primera part –de fet, el director va fer aixecar un per un els músics, com si es tractés del final del concert– i abans d’emprendre la segona part, dedicada a la Simfonia Tità de Gustav Mahler. Una cosa realment insòlita, i que no considerem proporcional a la seva interpretació. Però anem a pams. A la primera el que va sonar va ser una interessant versió de Mort i transfiguració de Richard Strauss, per cert company de fatigues i amic de Mahler, amb qui assaja una particular celebració de la decadència i una benvinguda a nous modes de concebre l’art i la vida. En aquest sentit, inclús si el concert pogués ser una mica breu (25 + 55 minuts), la configuració del programa destacà per la coherència. Currentzis va mostrar les cartes ja en aquesta mena de poema simfònic, en què la textura de l’orquestra adopta i reajusta camaleònicament formes i colors.
La trama es presenta sense equívoc en el títol, però la dimensió d’especulació musical, d’experiment sonor inspirat en la creativitat de Liszt, permet fins a cert punt la lectura de Currentzis. Recreant-se en els passatges lents, degustant les hores de vida –els segons últims d’aquell moribund que concebé Strauss fins a l’abandonament del cos per part de l’ànima– conduí a un èxtasi que no deixaria indiferent el respectable. El silenci, en acabar l’obra, s’instal·là estranyament i eloqüent a la sala gran de L’Auditori. Significà el grau de concentració, i d’estupefacció davant el desplegament orquestral i la transcendència del missatge comunicat. Contribuí al fenomen, sens dubte, el magnetisme del director. Els moviments de ballarí semblaven formar part de la vibració sonora, més que acompanyar o dirigir. Molts es van quedar esbalaïts per la gracilitat i bellesa dels seus passos. Òbviament, sense batuta.
Després de la pausa s’escoltaria la Primera Simfonia de Gustav Mahler, composta en principi d’una manera programàtica, inspirant-se en la idea de Bildungsroman o “novel·la de formació” –latent en la mentalitat artística del segle XIX–, així com en la seva sèrie de lieder sobre el malaurat caminant. Retalls d’aquelles cançons s’aprecien en diversos moviments, especialment en el primer, que s’inicia de forma misteriosa, com una alba cosmogònica. Currenztis va imprimir tempi lentíssims per evidenciar la delicadesa del teixit, d’una realitat incipient i progressivament lluminosa. Però, igual que en el cas de la peça d’Strauss, no va poder apreciar-se, més enllà de la seva perpètua i admirable dansa, cap prestació excepcional en l’orquestra. Més ben dit, sí que es van produir esclats fenomenals en moments específics, i la pretesa revelació de secrets, com volent dir: “escolta bé això, i gaudeix, que aquí es troba la clau”. El Mahler de Dudamel també sembla adoptar aquesta mesura, una atenció al detall que redunda de manera captivadora en efectisme, a través del benintencionat afany per desentranyar alguns passatges –amb el risc, això sí, d’alienar-los d’un tot que ja és fluctuant de per si, en el cas de Mahler.
Hem pogut escoltar diverses versions d’aquesta Simfonia en directe. I evidentment el registre discogràfic és extens, amb versions per a tots els gustos, des de les més apassionades (Bernstein) a d’altres més analítiques, com les de Boulez, passant per referents de l’altura d’un Jascha Horenstein, Bruno Walter o Karel Ančerl. Costa dir en quin lloc recau la interpretació de Currentzis. Solemne, lleugera, rotunda, vivaç, lenta, misteriosa, transparent…, atributs que no tenen per què excloure’s –de fet, es conjuguen a Mahler–, però que en aquest cas no van permetre traçar de manera mínimament homogènia –o consistent en l’heterogeneïtat– una línia interpretativa. Per descomptat, no es pot negar l’evident aprovació del públic, que semblava molt complagut amb els gestos i l’atenció del director (riures de complicitat en diversos moments, i aplaudiments després del primer moviment).
L’encantadora adopció del ländler al segon moviment va imprimir un dinamisme més gran, continuïtat que de nou es dissoldria amb la marxa fúnebre del tercer, en què es transforma, paròdicament arrossegat, l’arxiconegut tema Frère Jacques. La sonoritat de la percussió, amb ecos fascinants, van donar pas a un silenci que trencaria el furiós esclat del moviment final. L’electricitat és requerida, i Currentzis va exigir com en poques ocasions la fortalesa de la corda. Els primers violins van tornar a quedar-se curts en termes d’intensitat, i no perquè no fossin nombrosos. La gloriosa culminació d’aquest primer episodi de l’edifici simfònic de Gustav Mahler és una delícia exigent per a oients i intèrprets. Però l’empenta i la tensió, la dolorosa i plaent dialèctica que exigeixen aquestes composicions –descrita per Adorno amb detalls, a la seva monografia– no s’havia mantingut al llarg de la Simfonia, de manera que l’esclat, tímbricament exultant, no deixà el regust esperat.
Poques vegades una crítica va més en contra del sentiment general, és a dir, de l’aprovació fervorosa del públic. No és impossible que el criteri de qui escriu s’hagi vist afectat per les enormes expectatives, igual que el públic –qui sap– per la visible i danzabile passió de l’artífex. No per això puc evitar deixar constància de les percepcions personals; del gust de Currentzis per la recreació en passatges concrets en detriment d’altres, declamats amb poc nervi per a perjudici de la totalitat. Fins i tot en els diminuendi o en els silencis es pot aplicar o deixar entreveure passió, o almenys esperit. El problema és que en desconnectar els més exultants d’aquells altres passatges “en què no passa res”, suposadament, no es produeix la dialèctica que mostra, en impossible conciliació, l’amenaça de trencament i la subtilitat d’un sentiment esdevingut impossible. Però aquesta és una altra història. La realitat és que Currentzis va aconseguir un triomf inapel·lable a L’Auditori. I el dilema no era tant si explicar-ho o no, sinó com fer-ho.
Imatge destacada: (c) Anton Zavyalov.
